Avui faig trenta-tres anys. Suposo que he canviat molt, tot i que a vegades no n'estic tan segur. Dissabte passat, sense anar més lluny, vam estar de festa fins passades les tantes. És allò de l'Etern Retorn: tot torna, especialment les modes, i vam passar part de la nit a l'antiga Sala de Ball, ara anomenada Royal. Com anys enrere, cua per entrar. Nosaltes ens la vam estalviar, i fins i tot ens van donar una mena de pulsera que hi posava "VIP", i teníem un apartat reservat per a nosaltres. Ignoro per què, però era molt pràctic per deixar bolsos i jaquetes, a més de tenir barra pròpia i ginebra Citadel. I el braçalet, és clar: que feliç que estava jo amb el meu braçalet VIP.
Si no vaig molt errat, els trenta-tres anys a la Grècia Clàssica eren símbol de plenitud. No sé si va ser pre o post Alexandre. També s'ha dit que Jesús en realitat no en tenia exactament trenta-tres, sinó que amb les traduccions de la Bíblia al grec es va interpretar aquesta dada per donar a entendre que va morir en plenitud de la vida. Pot ser.
En fi: no sé en quin moment de la vida estic, però sí que sé que puc - i he- de donar gràcies a tothom. Les coses no em van tan malament: tinc molts amics (la majoria no me'ls mereixo), una família estructurada, una parella (que em sembla que tampoc em mereixo gaire), un sofà sota sostre on anar a caure cada vespre i mirar Lost i d'altres sèries, i un còmic o llibre sempre a punt. Només em faltaria que la meva ciutat preferida, Alacant, estigués a vint minuts de camí. La vida seria una festa.
Des d'aquí, gràcies a tothom.
