Tothom sap que els sindicats no li tenen gaire estima a l'escola concertada. Anys enrere érem d'excursió a Barcelona amb els nanos i vam trobar un carrer tallat. Hi havia una manifestació de sindicalistes contra no sé quina llei que - segons ells- beneficiava a l'escola concertada. Vaig baixar de l'autocar i em vaig dirigir a un dels sindicalistes. El meu pla era fer-li creure que érem d'un col·legi públic i que, si no ens deixaven passar, arribaríem tard a l'escola, amb el daltabaix que això comportaria. Confiava en la solidaritat sindical. Doncs bé: l'home en qüestió era el sindicalista perfecte: barba grisa, gorra vermella, bandera i una d'aquelles jaquetes amb cremallera que tant els agraden. Fins que no vaig ser-hi just al davant no em vaig adonar que l'home estava completament borratxo. Borratxo de caure al terra. Vaig començar a explicar-li que érem una escola pública - no parava de remarcar la paraula "pública"- i que no podíem arribar tard. L'home em va mirall amb ulls vidriosos, em va assenyalar i, sense més ni més, em va dir:- Tú eres un hijo de puta.
Em vaig quedar parat. Ell, també. Com havia de reaccionar? Havia descobert el meu secret? Dalt de l'autobús, tots els nens i nenes ens miraven, expectants. Per sort va arribar un company seu que anava una mica més serè. Vaig explicar-li la situació i ell de seguida se'n va fer càrrec. Va apartar al borratxo i va manar als seus companys que ens deixessin passar, i així va ser com vam arribar a l'escola a l'hora que tocava.
Fa poc alguns mestres de l'escola concertada vam rebre un email. Era de no sé quin sindicat, o bé de companys de l'escola pública que ens el reenviaven. Grosso modo, el correu deia que la reforma perjudicava a tothom i que tots havíem d'estar units. "Companys i companyes" ens deien els sindicalistes. Sembla ser que ara, quan fem falta, guanyem l'estatus de companys i companyes. Això està molt bé. Però la gran pregunta que em faig és: què érem fins ara?
