Hi ha coses en aquest món més difícils d'entendre que la Fenomenologia de Hegel. Coses més fosques que els textos de Wittgenstein i més enrevessades que la filosofia de Kant. Una d'aquestes coses és el programa de Tele-5 Mujeres y hombres y viceversa. He de confessar que aquest espai televisiu em desconcerta. Encara no he estat capaç d'entendre del tot les regles que, d'altra banda, són extremadament flexibles. Els participants tan aviat poden seure entre el públic com a les cadires que hi ha al centre del plató. Pugen, baixen, criden, són candidats, deixen de ser-ho, són tronistes, abandonen el programa, tornen, ploren, sofreixen atacs d'ansietat, crisis nervioses, tenen cites entre ells, etcètera.
Els comentaristes parlen com si estiguessin dient coses de gran importància. Els concursants són acusats de posar-se de banyes, d'enrotllar-se amb gent fora del programa, de ser uns interessats que van allà només per la fama (lògicament, els espectadors estem convençuts de que ells i elles van allà únicament a enamorar-se, perquè és obvi que els hi fa falta sortir a la tele per trobar parella). Hi ha velles que criden i velles que fan mitja, i que tenen alguna funció que desconec del tot.
El que està clar és que el programa té una bona audiència, i que molta gent sí que l'entén. Gent que segurament no llegirà Hegel, ni Wittgenstein, ni Kant. Com tampoc els llegeixo jo. Però ells entenen el programa i jo no, cosa que em fa moltíssima ràbia.
