A l'Institut teníem un professor de matemàtiques que puntuava d'una manera molt curiosa. No recordo exactament com anava, però si fallaves els exercicis que ell considerava essencials et restava punts. Estava organitzat d'una manera que era perfectament factible treure una nota negativa. El màxim era un menys vuit. Un company meu va arribar-hi. Jo, minusvàlid matemàtic, un cop vaig treure un menys set coma cinc.
El bon home un dia ens va explicar que abans de ser docent era un professional d'èxit a no recordo quina empresa privada. Sembla ser que un dia es va llevar i va decidir que tenia vocació de docent. Va fer unes oposicions, les va aprovar, i sense cap coneixement sòlid de pedagogia, va saltar al ring. Emfatitzo que el senyor no tenia coneixements de pedagogia perquè se n'ha de saber poc per anar a un adolescent desmotivat -com jo- i amb greus problemes amb les matemàtiques i posar-li, no un zero, sinó un menys set coma cinc. Imagineu-vos les ganes que em quedaven d'estudiar. "Anima't" em deien els amics. "Potser el proper cop trauràs un menys dos". La meva mare aviat va descobrir el truc: si deixaves els exercicis sense fer treies més bona nota que no pas si t'equivocaves, de manera que al final em vaig limitar a deixar els exàmens en blanc. Així, com a mínim, treia un zero, i no pas notes negatives. En certa forma allò va reconstruir una mica la meva autoestima. Allò, i el fet de veure que el professor relament no sabia el que es feia.
Ara els professors de secundària han d'estudiar un Màster de dos anys. Es queixen de que és feixuc i car. Potser sí, però jo me n'alegro. Potser així alguna gent s'ho pensarà dues vegades abans de començar-lo. Sembla mentida que, a aquestes alçades, encara hi hagi qui confon ser bo amb una cosa amb saber-la ensenyar bé.
