L'espectacular nombre de visites de les entrades Destrossem-ho tot i Els moderns (quina ràbia!) ens adverteixen d'un canvi de tendència. Durant uns anys el pensament happy flower ha estat -i encara és, en molts sectors- predominant. Un pensament introduït, sobretot, per una esquerra càndida que es pensava que la multiculturalitat era menjar cus-cus i kebabs al Festival Cuines del Món, ballar la dansa del ventre i veure pel·lícules de Bollywood. La realitat, una vegada més, ens ha mostrat el seu autèntic rostre: res d'això serveix, els problemes segueixen aquí, i dir "subsaharià" en comptes de "negre" o "rom" en comptes de "gitano" és una ximpleria. Sembla que hi ha un canvi de rumb, i cada vegada més la gent demana que les coses es diguin pel seu nom. El pensament políticament correcte ha rebut una bona garrotada.
I, com sempre, els canvis de paradigma van acompanyats de diferents autors de referència. Fa uns anys el rodanxó Salvador Sostres va exercir aquest paper d'exaltador de masses. En el seu cas, el target era, sobretot, el clàssic catalanet convergent. Ara que s'ha venut a la tenebrosa caverna mediàtica madrilenya per un miserable plat de llenties-ell, que sempre parlava malament dels llegums- el testimoni ha de canviar de mans. Un dels qui l'ha recollit és en Valero Sanmartí. El seu llibre Jo només i·lumino la catalana terra (ed. Males Herbes) és una tirallonga de diatribes contra tot allò que es mou, desde les CUP fins a la basquitis, passant pel futbol i els modernets. Diuen que és un èxit de vendes total. No ens ha d'estranyar: al capdavall, en Sanmartí -ignoro si és un pseudònim o el seu nom real- escriu (amb força gràcia, per cert, tot i que abusa de les polles i les escorregudes, que li donen un cert to infantiloide als escrits, d'altra banda farcits de referències filosòfiques) el que molta, moltíssima gent pensa. El relativisme ferotge comença, tímidament, a fer-se enrere, donant pas a una nova manera d'escriure i de pensar més propera a la realitat i, sobretot, més honrada i sincera. Després d'uns quants anys de John Lennon ara ve una mica d'Iggy Pop. Ja va bé, cony.
O potser no. Potser aquests blogaires triomfen perquè la gent busca el Costat Fosc, però sense entrar-hi. Aquesta actitud entroncaria amb aquella que tenen algunes senyores -i noies- addictes a sèries infectes com ara Infidels o Desperate Housewives, on les protagonistes SÍ que s'atreveixen a fer tot allò que les senyores només es permeten imaginar. Lligaria també amb aquest esperit tan català d'anar a les manifestacions independentistes i després cagar-se a les calces a la mínima de torn. Com sempre, només el temps posarà les coses al seu lloc.
