dimecres, 18 de juny del 2014

LES FIRES: APUNTS PER UNA NOVEL·LA

Quan era petit instal·laven les fires en un parc al davant de casa meva. El meu germà, els nostres veïns i jo passàvem les tardes rondant entre les atraccions i les rulots atrotinades on vivien els firaires. Déu n'hi do, quina fauna! Els nostres preferits eren els muntadors dels autos de xoc. Eren joves molt morenos, fibrosos, amb tatutages estranys -en aquella època no diferenciàvem un tatuatge carcelari d'un de normal- i grans medalles que nosaltres en pensàvem que eren d'or. Aquells nanos, sempre amb una cigarreta a la boca, s'enfilaven com micos per l'esquelet metàlic de l'atracció, i els més descarats abordaven les noies que conduïen els autos de xoc. Vivien en un camió que tenia incorporat un petit dormitori, imagino que completament insalubre i pudent. Havíem sentit tota classe d'històries al voltant d'aquells bergants: baralles a ganivetades, borratxeres, policia. Aquells paios tenien l'atractiu i la perillositat dels pirates caribenys. Eren rodamóns lliures, herois romàntics incompresos per la societat. A vegades penso que el meu interès pels outsiders van néixer en aquell moment precís.

Aquest any he passat molta estona a les fires. Mentre els meu fill pujava a les atraccions he pogut fixar-me bé en els firaries i he tingut temps de sobra per evocar la meva infància, un exercici que ja sabeu que és el més agredolç que hi ha. El faig sobretot dos cops l'any: per Nadal i per la festa del poble (què voleu que us digui: sóc un pagerol fins a la medul·la).  Fins i tot he escrit quatre ratlles per una novel·la que mai no començaré, però que seria una passada que algú ho fes en lloc meu. Els firaries ja no em semblen corsaris desvergonyits i aventurers, sinó personatges ombrívols i tristos, capaços de dibuixar grans somriures de loser. Mentre que abans hi predominaven els marroquins ara l'ètnia dominant -a banda dels omnipresents gitanos- són els romanesos. Mirant-ho fredament, no sé si té gaire sentit parlar d'ètnies en aquell melting pot de races i cultures.

Us deixo unes quantes instruccions per la novel·la. Ja veureu que us sortirà sola. Un personatge serà un avi baixet i esprimatxat, amb roba vella i gastada que vendrà globus. Aquest avi tindrà els ulls estranyament plorosos i se'ls fregarà tota l'estona, causant angúnia en el lector. Tot seguit, parleu del paio de la pesca dels ànecs, un panxut afaitat impecablement, amb bigoti i barbeta de mosqueter, que transmetrà una melangia estranya. Hi ha de sortir un munt de gitanos amb unes panxes tan grosses que se'ls hi escaparan per sota de la samarreta, i de gitanes tan semblants les unes amb les altres que serà impossible no escriure en la paraula endogàmia. L'encarregat d'una de les atraccions -precisament, una per a nens molt petits- serà un romanès malcarat amb uns ulls blaus vagament malvats. També hi apareixeran homes de races estranyes que vendran productes encara més estranys, fabricats per nens en ciutats remotes de l'Àsia, grises i superpoblades. Dones esdentegades que vendra cotó de sucre i iaies obeses que fregiran xurros en oli resclosit. Firaires que tan bon punt arribin al poble buscaran el bar més proper a la rulot. I tot un entramant de relacions, tradicions i jerarquies molt complexes, més pròpies d'un tractat d'antropologia que no pas d'una novel·la. Ara que hi penso, si sou antropòlegs us regalo la idea. I us acompanyo quan feu el treball de camp.