De petits tots anàvem bojos amb Ulises 31, una sèrie d'anime que traslladava les aventures de l'heroi grec a l'espai sideral. Tal i com feia la seva contrapartida mitològica, l'Ulises del futur matava cíclops, alternava amb menjadors d'opi i era perseguit per lestrígons. L'únic que no feia era follar-se tota quanta fada o bruixa trobava. Era una sèrie molt currada. I emotiva. Recordo perfectament l'angoixa que em provocava veure els membres de la tripulació flotant en una mena de coma induït pel déu Posidó com a venjança per la mort del cíclop Polifem.
Durant un temps la cançó de l'opening va generar molta polèmica. Primer de tot, escoltem-la (i deixem anar una llagrimeta):
Com heu pogut sentir, hi ha un moment de la canço que diu ben clarament: "Yo soy No-no, pequeño robot/su amigo fiel". De fet, ho repeteix vàries vegades. Doncs bé, el meu amic-de-no-jugar-a-futbol estava convençut que el nom del robot era, precisament, Pequeño Robot. Com que era un paio carismàtic es va envoltar d'uns quants nens que defensaven la mateixa teoria, una mica per fer-li la gara-gara, una mica per tocar-me els collons a mi. Jo era molt dolent amb els debats -exactament com ara- i no era capaç d'expressar-me bé. Sabia que els meus companys d'equivocaven i que el robot es deia No-no, i que això de pequeño robot era només un incís (aleshores no sabia que es deia així). Si es veia ben clar, per l'amor de Déu! Però ells tossuts, i jo no sabia pas com demostrar-ho. Aquell dia vaig aprendre que a vegades perds encara que tinguis tota la raó perquè algú que parli millor que tu, o que tingui més seguidors, sempre et traurà avantatge.
Després d'aquesta polèmica en va venir una altra d'igualment encesa. El meu amic-de-no-jugar-a-futbol (que en general era més llest que jo, però que amb aquests temes patinava força) assegurava que l'Obèlix era un tipus normal al qual li havien entaforat coixins dins dels pantalons blancs i blaus, perquè cap persona podia ser tan grassa. Jo intentava explicar-li que l'Obèlix en realitat era un dibuix, i que els dibuixos poden ser tan estrambòtics i deformats com vulgui el dibuixant. La seva autoconfiança, la manera resolutiva de dir les coses i el suport popular van tornar a donar-li la victòria. Jo estava segur que ell s'equivocava però no tenia manera de verbalitzar-ho. Merda. Tot allò va desenganyar-me: no calia tenir raó, sinó estar convençut de tenir-ne. I si per un adult això ja és difícil de pair, imagineu-vos per un nen.
