Fa un temps vaig crear dues identitats falses a Internet. L'un era un quarantí de Palamós, independentista i votant de l'esquerra més radical. Era una mica curt de gambals, i el que tenia al cor ho tenia a la boca. L'altre era un home d'ordre que no estava de gaires hòsties. Era avorrit i previsible, i potser per això de seguida vaig abandonar-lo per concentrar-me en el primer. De tant en tant -què voleu, abans tenia temps per perdre d'aquesta manera tan miserable- entrava a fòrums de diaris i escrivia les opinions demencials d'aquests dos personatges. Estranyament, força gent els hi donava suport, sobretot al primer. Això em divertia i m'entristia a parts iguals: com podia ser que algú donés vots positius a aquell paio tan friqui? Potser ells també feien comèdia. Internet té aquestes coses, ja ho sabem, i les noies mai no són tan guapes com surten a les fotos. Vaig decidir no pensar-hi gaire, i al cap d'uns mesos el vaig oblidar.
Però hi he tornat. Aquest cop he creat un compte fals a Twitter. Massa gent m'havia bloquejat i no volia embolics, de manera que vaig fer el que fan molts tuitaires: amagar-me a simple vista. Una coneguda que es dedica a temes de comunicació m'ho va recomanar, i jo sempre faig cas a qui en sap més que jo.
Al principi em dedicava a fer el ximple, però aviat vaig descobrir un grup social que em va omplir de curiositat -no ho dic de broma: els catalans unionistes. Molts d'ells posen un 70% darrere del seu nom, i els més decidits el número 155, el fatídic decret de suspensió d'autonomia.
Durant setmanes vaig estar llegint els seus tuits. La immensa majoria són catalans. Sí: els tuitaires que ataquen sistemàticament Catalunya no són pas espanyols, sinó gent nascut -o que viu- aquí. Els espanyols, com els anglesos, francesos i alemanys, altra feina deuen tenir. La preocupació d'aquests activistes virtuals és, principalment, caure bé als seus homòlegs espanyols. Els seus esforços a vegades resultaven entendridors, i tots ells pretenen ser més espanyols que els propis espanyols. En comptes de cotxe segur que van amunt i avall a dalt d'un toro. Me'ls imagino a ells vestits de majos, i a elles de bailaora. La seva obsessió, deia, és caure bé als espanyols i demostrar que ells no són independentistes, ni tan sols autonomistes, i que tot allò que giri al voltant de la cultura catalana -començant per la llengua- els hi fot molta nosa. El Twitter és el seu missatge en una ampolla. La seva petició desesperada de rescat. El seu not Penny's boat. Se senten atrapats en un país que no estimen, que segurament no comprenen i que voldrien canviar de cap a peus.
Ara han crescut. La poca participació ciutadana del 9N els ha convençut que la resta de votants són tan espanyolistes com ells. Potser tenen raó. Ho sabrem aviat. Però sí que és cert que cada vegada són més visibles i fan més cabiroles per caure bé als tuitaries espanyols, que de tant en tant, per recompensar tanta fidelitat i abnegació, els hi diuen que si mai cauen bombes, primer els aniran a rescatar. La versió moderna de marcar el dintell de la casa amb sang de cabrit -com feien els israelites a Egipte- és posar un 70% al teu nom de Twitter.
