Cada any pels volts del dia de Reis quedo amb un patge del Rei Ros. És un arreplegat que vaig conèixer un dia al bar del Centro. Ens vam caure bé: els anglesos diuen que un lladre de seguida reconeix un altre.
Ahir era a casa, veient un episodi de The Walking Dead, i vaig sentir que algú trucava fluixet a la persiana del balcó. Vaig obrir, estranyat. Era el patge, que s'havia enfilat amb aquella escala màgica que tenen, recoberta de garlandes i una mica hortera.
- Hola, nano.
- Què tal? - vaig respondre obrint la finestra perquè entrés. El patge s'ha deixat créixer una barba negra i irregular que el fa semblar un militant d'Al Qaeda o un d'aquells fills de puta de l'Estat Islàmic. Em va intranquil·litzar i vaig pensar que, en cas de necessitat, era a poques passes de la cuina, on hi tinc uns ganivets ben afilats. Vendria cara la meva vida.
El patge es va asseure al sofà i em va preguntar si estava bevent whisky. Es va decebre quan li vaig dir que no, que m'estava fotent un gintònic i que el Jura Superstition me'l reservo per la Nit de Reis. És un tradició i un deute que tinc amb mi mateix.
- Un gintònic m'anirà bé, gràcies. Sense mariconades d'aquestes que hi poseu ara, me cago en tot. Per cert, què collons et passa? Fas molt mala cara.
- Estic costipat com una sopa -vaig dir mentre començava a preparar-li. La gent que beu alcohol sempre em tranquil·litza: com a mínim no et mataran en nom d'Al·là. És poca cosa, però és més que res.
L'home va fer un glop llarguíssim del gintònic i va sospirar, recolzant el cap al sofà. Després es va incorporar:
- Veig que aquest any per fi heu escrit una carta.
- Sí.
- I tu has demanat una tablet. Se't va trencar, oi?
- Sí, em va caure al terra. I ahir em va petar l'ordinador. Potser n'hauré de comprar un de nou. Els trastos tecnològics m'odien. Però ja us havia enviat la carta i tampoc volia abusar. Amb el portàtil de moment ja passo.
El patge va fer que no amb el cap. "Tu ets una mica curt, eh que sí? Un patge d'en Baltasar em va dir que l'any passat per aquestes dates, vas perdre el telèfon mòbil. Ets més inútil que ni fet per encàrrec". Jo vaig haver de callar, fer que sí amb el cap i xarrupar la meva copa. Què li havia de dir? Que no? Aquell patge tenia tota la raó del món.
- En fi. Gràcies pel cubata. Amb aquest costipat els gintònics no t'aniran gens bé.
- Ja m'ho penso.
- I tu no m'has de preguntar res?
- Sí. Com t'ha anat l'any?
L'home va riure. En aquell moment vaig adonar-me que li faltava una dent. Em va estranyar que amb tanta màgia i tanta fanfàrria no puguin remplaçar les peces perdudes.
- Vaig tirant. No tan bé com tu, que has tingut un altre nano. En Joan, oi?
- Sí. Però no m'envegis, que tenir criatures és molt heavy. Els patges reials viviu molt bé.
L'home va tornar a riure i va fer que no amb el cap. Abans de sortir al balcó i baixar amb la seva escala màgica em va mirar i em va dir:
- De vertitat que ets tonto del culo. No sé per què segueixo venint cada any. En fi, feliç dia de Reis.
