Quan vaig acabar Magisteri vaig fer un postgrau sobre mitjans de comunicació. Allà ens explicaven que en el món dels mass media l'emoció sempre s'imposa a la raó. Al començament van haver-hi uns quants intents tímids de discutir-ho, però en veure els exemples que el professor ens posava tothom va anar callant. El millor és la publicitat, però també es pot aplicar a la política. El nostre professor repetia que votàvem amb el cor i que després, en tot cas, intentàvem racionalitzar-ho amb el cervell.
Pot semblar molt obvi, però en realitat això ho explica tot: que en Jesús Gil, un mafíós neandertal i tragicòmic, tingués el suport que tenia a Marbella. Que el PP s'hagi estavellat a tot arreu, però no tant com hauria hagut d'estavellar-se si tenim en compte que ha saquejat Espanya. Que alguna gent afirmi que si en Jordi Pujol es tornés a presentar el votarien sense pensar-s'hi, perdonant-li els viatges a Andorra i tota la pesca. Que moltíssim gent reconegui a l'Artur Mas, malgrat tots els malgrats, com un president competent i un bon líder, però encabat es neguin en rodó a donar-li cap mena de suport, i prefereixin que s'estavelli perquè així surt del govern. Que l'Oriol Junqueres, amb aquella alegria, avui digui blanc i demà negre, i segueixi creixent en intenció de vot, rodó i llustrós. També explica tot l'afer de la Colau i els parents que ha anat endollant, i que molta gent ho trobi la mar de fantàstic i enraonat perquè en el fons és un nosaltres contra ells, la vella rancúnia de classes. Està bé que robin, sempre i quan ho facin els meus.
A dia d'avui el món polític català en comptes d'un oasi sembla un after hours de farloperos o el pàrquing d'una discoteca de polígon. Els polítics es passen el dia fent càlculs, a veure si entren o deixen d'entrar. El vaixell es comença a enfonsar, i que se salvi qui pugui: primer Iniciativa, que s'ha convertit en el gosset menjafigues de Podemos. Després Unió, que per fi ha sortit de l'armari i s'ha mostrat tal com és, i finalment el mal anomenat sector catalanista del PSC, amb l'abjecte Àngel Ros al capdavant, que ha pactat alegrement l'alcaldia de Lleida amb els ultraespanyolistes Ciudadanos. Tot cau a trossos i els votants, en comptes de fer un esforç de raciocini i de lògica, fem el que hem fet sempre: votar a qui ens cau millor o a qui ens fa més gràcia. Se li atribueix a Winston Churchil aquella frase que diu que el millor remei contra la democràcia són cinc minuts de conversa amb un votant mig. Fos qui fos que l'escrigués, tenia més raó que un sant.
El dia 27 el sobiranisme perdrà. Això ho sap tothom. No només perdrem, sinó que possiblement ens clavin una pallissa històrica i ens deixin per morts. Res de resultats ajustats com a Escòcia o al Quebec: ens fotran un bany. I la culpa no serà d'Espanya, sinó únicament nostra. Perquè els dos grans partits independentistes són incapaços d'entendre's, perquè la CUP fa la seva guerra de guerrilles, i perquè hi ha un gran grup de catalans convençuts que la Colau i en Fachín (té collons, el nom) són uns anticapitalistes súperenrotllats, i que si governen ens deixaran fer un referèndum. Esclar que sí.
El dia 27 no vull haver de votar. Independitzar-se d'Espanya hauria de ser una cosa èpica, heroïca, i no pas aquest carnaval de barriada que hi ha ara. Tants caps tants barrets. Els uns volen fer la revolució i independitzar-se després, els altres volen el contrari. Un tercer grup, senzillament, vol la independència sense revolucions, i d'altres revolucions sense independència. I no ens oblidem dels que volen seguir essent espanyols i no volen cap revolució, ni ara ni després.
Perdrem. Potser haguéssim pogut fer alguna cosa fa uns mesos, però ara ja no. Hem perdut el tren i no crec que siguem capaços d'atrapar-lo, anant tan a poc a poc com anem. I si finalment votem, el dia 28 ens despertarem d'aquest somni i ens adonarem, capcots, que contra Espanya es vivia millor.
