Avui en dia tothom va pel món amb telefons mòbils molt guapos. És fàcil veure un arreplegat remenant un Iphone, o un trinxeraire de barriada escoltant música amb un Samsung que val tres vegades més que qualsevol dels meus aparells de gamma baixa. Jo d'aparells bons no en gasto, perquè em duren de Nadal a Sant Esteve. L'altre dia, sense anar més lluny, em va tornar a passar.
Us estalviaré els detalls perquè no són rellevants. Possiblement -no ho puc assegurar- el mòbil em va caure al terra d'un lavabo públic després de contestar un whatssap. Una de les meves jaquetes té les butxaques mal dissenyades, i he d'anar amb molt de compte perquè no em caiguin les coses. De seguida me'n vaig adonar i vaig tornar corrents al lavabo. Era de nit i hi havia poc moviment de gent, vaig pensar que amb una mica de sort encara el trobaria allà. Del lavabo van sortir-ne dos moros adolescents, molt thug life (gorres i caputxes, xandalls d'imitació, un peta als llavis, motxilla a l'esquena i cara de tenir menys escrúpols que un peix gros de la banca). En veure'ls els meus prejudicis racistes es van disparar i vaig pensar que ja l'havia vist prou, el mòbil.
Vaig preguntar als dos nanos si havien vist un telèfon al terra. Un no parlava -semblava mig tarat, i segurament ho era- i es limitava a fer pipades al peta. L'altre, d'ulls raters, ràpids i negres, em va dir que no, que esclar que no. Els ho vaig demanar sisplau, els ho vaig suplicar, gairebé em poso de genolls. Fins i tot els hi vaig oferir diners. Els hi vaig dir:
- Es una mierda de móbil y tiene la pantalla rota. Te doy lo que me pidas, no lo podrás vender.
- No lo tengo. Te lo juro - tenia un parlar còmic, com si parodiés el seu propi accent.
Però va ser picar ferro fred. Si hagués sabut del cert que aquells dos hoodies tenien l'aparell potser m'hi hagués enfrontat. O en un altre moment de la nit, amb més alcohol al cos. Al cap i a la fi, eren dos però eren esprimatxats i no semblaven pas gaire avesats a aguantar hòsties -tot i que conec marroquins prims com un vidre que em liquidarien en qüestió de segons. Fos com fos, mentre parlava amb un sentia com el tarat del peta es col·locava a la meva vora. No sé si sabien el que es feien, però ho semblava. També hi havia el tema de les navalles, esclar. Si te'n treuen una ja pots córrer, i de córrer jo en tenia poques ganes.
I al final va passar el que havia de passar. Els malparits van fotre el camp -segurament amb el meu aparell- i jo em vaig quedar sense les fotos del Nadal i del negre del Whatsapp. Les segons les recuperaré de seguida, però em sap greu perquè les primeres no.
