SÈRIES QUE NO ENS MEREIXEM

Hi ha sèries que no ens mereixem perquè som uns espectadors pèssims que fem allò d'on va en Manel? On hi ha la mel, un bonic refrany recollit per l'Amades que ara hem urbanitzat amb el terme mainstream, que ens fa semblar més guais i enrotllats, i sobretot trendies, un altre anglicisme de merda. Per exemple, no ens mereixem Feed the beast, perquè preferim sèries llargues i soporíferes plenes de monòlegs absurds i de zombies que en realitat no són zombies, sinó metàfores de blablabla postmodern, tot amanit amb existencialisme de xupito a les dues de la matinada. En un món més sensat que aquest, l'equip de Feed the beast rodaria set temporades i tots seríem feliços seguint les desventures dels propietaris del restaurant Thirio, com vam ser-ho veient la grandiosa i excessiva Banshee, o amb la brillantíssima, enorme, Qué fue de Jorge Sanz?, del no menys enorme i brillantíssim David Trueba, que darrerament ha publicat Tierra de Campos, que si no es considera de manera unànim la millor novel·la de l'any és perquè som una colla de bàrbars amb el gust en busca i captura.

I si mirem cap a casa, és una autèntica vergonya que El Crack no renovi i faci com a mínim una tercera i una quarta temporada, com va passar amb l'enyorada Porca Misèria. El Crack és una sèrie que qualsevol persona mínimament educada i amb pretensions de modernor hauria d'adorar i recomanar de manera desaforada. Tots aquests que engalten el verb petar a cada frase haurien de plorar de joia veient aquesta sèrie tan brutal, inspirada en les sèries que miren els autèntics moderns, que demostren tenir més bon gust que tota la gentalla que mirem Game of Thrones i The Big Bang Theory, ara que els friquis s'han posat de moda i ja no són objecte de burla cruel, sinó de complicitat i bonrotllisme, o encara pitjor, dels que en el seu moment ens vam empassar enredavelles tramposes com Lost.

Per desgràcia, la llista de sèries que no ens mereixem tot just comença: The Knick, una increïble història de metges a principis del segle XX -una sèrie tan intel·ligent que entenc que la miri tan poca gent- ha passat més desapercebuda que les meves novel·les, tot i que per un capritx dels productors es rodarà una tercera temporada. I què me'n diueu de la monstruositat de cancel·lar Lights Out, un drama pugilístic només superat per Kingdom, la sèrie definitiva sobre el món de la lluita que per un estrany designi dels déus ha aconseguit rodar tres temporades, mentre que els seguidors en demanem més i més, com obesos afamats en una barra lliure del MacDonald's. Més episodis, que tenim gana!

No puc acabar aquest petit homenatge a les sèries malaurades sense parlar de Jericho, dedicada a qui li agradi el rotllo postapocalíptic, No heroics, ara que estan de moda els superherois fracassats, perquè mai no hi ha hagut superherois més fracassats que ells, que passaven la mà per la cara fins i tot als nanos de Misfits, que per sort nostra va allargar-se unes quantes temporades, ara no en recordo el número exacte. No ens mereixem aquestes sèries i moltes d'altres. Els hi dic això quan acabo el darrer capítol, com estic a punt de fer d'aquí uns minuts amb Feed the beast, la que ha obert aquest post. Em fa una ràbia tremenda que tant de talent desaparegui sense més ni més, i per això us demano, estimats lectors i lectores, que escolliu un dels títols de més amunt i li doneu una oportunitat. Apadrina una sèrie, que diuen aquells. Ara ja no hi ha res a fer perquè la majoria han desaparegut o estan a punt de fer-ho,  però ignorar la bellesa és un pecat encara més gran que destruir-la.