Els qui teniu la bondat de llegir-me de tant en tant ja sabeu que no escriuré sobre els atemptats perquè no hi arribo. Tampoc sobre les motivacions dels carnissers, de qui ara alguns parlen com si fossin bellíssimes persones que només van tenir un mal dia. Deixarem tot això per la gent que en sap de debò, i que té millors fonts que no pas jo. Aquí tampoc llegireu res sobre les conseqüències polítiques de tot plegat, perquè sóc el pitjor futurista del món. Ni tan sols contra la catalanofòbia, que va aparèixer en el moment exacte en què va morir la primera víctima. Tampoc parlaré de les víctimes, perquè no domino prou el llenguatge per escriure el text bell i sentit que es mereixen. Aquest serà un post brevíssim, però un post que d'he escriure, i que cal que molta gent escrigui d'una manera o altra.
Aquest text barroer vol ser un reconeixement al major Trapero i als Mossos en general, un cos de policia que fa uns anys no em feia ni fred ni calor, al contrari, fins i tot em creava una mica de mal rotllo. Però uns i altres han fet més per apujar l'autoestima del país que qualsevol campanya d'Òmnium o que qualsevol manifestació convocada per l'ANC. Els policies, desarticulant en poques hores una cèl·lula terrorista (recordem que a Madrid, dies després dels atemptats del 2004, encara no sabien si eren moros o cristians), i el major Trapero, tornant la dignitat a tots els catalanoparlants que tendim a abaixar el cap sempre que un imbècil ens requereix de males maneres que hablemos español, coño. En Trapero no és un manifestant d'estelada, espardenya i porró. És el líder d'una policia catalana -per bé que molts dels seus membres són espanyolistes convençuts- que ha gestionat de manera impecable una crisis que, per desgràcia, tots sabíem que arribaria en un moment o altre, però mai tan aviat ni tan sanguinària. En Trapero, deia, s'ha plantat davant dels periodistes de la caverna que des del minut zero van entrar a mata-degolla (repugnant l'article de l'Arcadio Espada, un català que diu que adora Catalunya però que detesta qualsevol dels seus trets identitaris, com el seu amic Boadella , en Salvador Sostres i la llista de sempre, que ara no repetirem).
No és exagerat dir que la policia catalana -qui ho havia de dir!- ens ha apujat l'autoestima uns quants percentils, i ens ha demostrat que no necessitem la tutoria d'un Guàrdia Civil ni d'un nacional sorrut. Hem escombrat els assassins de la mateixa manera que Trapero va escombrar els miserables que no respecten la nostra llengua. Fer-se gran no només és posar seny, sinó saber fotre un cop de puny a la taula si el convidat és desagradable o maleducat. I també, si cal i no hi ha cap altre remei, un tret a un terrorista que vol matar-nos. Tot això de la revolució dels somriures és una xaronada: volem representants que no s'arruguin i que sàpiguen posar el rival a lloc. Si ho aconseguim, la independència vindrà sola: de cop i volta molta gent entendrà moltes coses.
I si en Trapero va a menjar arròs amb en Puigdemont a Cadaqués, o on els hi doni la puta gana, i havent dinat toquen la guitarra, que m'avisin que els hi enviaré un parell d'ampolles de cava ben fredes per fer-los la vetllada més agradable. Com si encabat volen fer un concurs de beure Jagermeister amb la Pilar Rahola, que es veu que és la que posa la casa. El que de debò compta és que gràcies a ell i a la resta de serveis policials i civils (metges, infermers, bombers, Creu Roja, voluntaris...) ens hem fet grans de cop, i ens hem adonat que som capaços d'anar sols amb bicicleta sense les rodetes que ens van posar els pares per aprendre'n.
