El llibre Elogi de l'Speed, òpera prima de Juan Miguel García Nogueroles, em va arribar fa pocs dies. Vaig obrir-lo pensant que m'interessaria per proximitat generacional i per referents literaris comuns. Anava errat. Molt. Vaig llegir-lo en dos dies -un mèrit quan tens dos fills petits- i vaig entendre perquè me l'havia enviat un ufòleg com en Pablo: perquè Elogi de l'speed és un misteri.
És un misteri que un llibre tan bo estigui passant tan desapercebut. És un enigma que aquest dietari -o memoir, o autoficció, tan li fot- tan ben escrit, tan ple de desesperança, d'amargor, de personatges tragicòmics, no sigui ressenyat a tot arreu. Us prometo que no entec com aquesta novel·la escrita en un valencià deliciós, diàfan i ple de llum d'estiu alancantí, estigui essent ignorada. Com a escriptor, estic més o menys acostumat a les injustícies, absurditats i misèries que embolcallen el món literari català, però aquesta en concret em sorprèn i m'alarma, i em fa donar compte que encara no hem caigut prou fondo, i que encara queda pou per baixar, i em poso malalt de pensar que deu haver-hi un grapat de llibres excel·lents que es marceixen injustament, eclipsats per absurdes biografies sobre la vida del tennista Rafa Nadal escrites pel negre de torn, o per vergonyosos best sellers editats per Planeta.
Excepte la portada, m'agrada tot d'aquest llibre. M'agrada que el sexe pràcticament brilli per la seva absència, i que els protagonistes no siguin ni triomfadors ni fracassats, i sobretot que no sigui un a veure qui la diu més grossa, com passa sovint en aquest tipus de narrativa. M'agrada el resum que hi ha a la contraportada, i m'agrada que no hi hagi una biografia pretensiosa de l'autor, i que al seu lloc hi hagi un fragment de la novel·la. Em fascina que García Nogueroles hagi pogut parlar d'ambients undergrounds amb un català desacomplexat i realista, i si en un moment donat cal dir una cosa en castellà, es diu i llestos. M'encanta que no faci judicis morals, i que ni alabi les drogues ni les critiqui com una tieta que es vol fer la digna i que després s'afarta de diazepam. És com si l'autor ens digués que c'est la vie, que les coses són com són i que ell no les pot canviar, només explicar, sense voluntat de fer crítica social i sense blablablas pretenciosos. Un exemple:
És una de les primeres vegades que consumia cocaïna. Eixa sensació de poder fer moltes coses i de tindre la raó encara està gairebé sencera. Però d'alguna manera ja pot veure que hi ha una alguna cosa que falla. Tothom parla a la vegada i ningú escolta ningú. La que havia de ser la droga de la comunicació es transforma en la droga de la individualitat més absoluta. Tots tenen raó. Els paladars dormits i la gola amarga, la llengua grossa, molta set de whisky amb cola que, a exies hores, comença a no tindre sabor a beguda alcohòlica. Era necessari estar allí a eixes hores amb eixa gent? (...) De sobte té por a que s'acaben els glaçons. Es posa tremendament trist de pensar-ho, i gairebé viu un drama. Però hi ha més ratlles estirades a la tauleta de vidre, i tots van agenollant-se davant d'elles, com qui s'agenolla davant d'un déu vell i cansat, un demiürg molt poc poderós de qui, al cap i a la fi, tothom fa broma.
També he lloar el ritme, que no decau ni un moment, les descripcions breus i eficaces, i les vivències que semblen explicades per algú molt més gran i de tornada de tot. Al llibre realment no hi passa res, i aquest és el mèrit de García Nogueroles: dibuixar un fresc costumista sense rates de carrer ni pijos avorrits. Només nanos que no saben on van, però que tampoc es passen el dia fent el ploricó, ni fotent la culpa a la societat. Deixant les drogues a banda, molts s'hi poden sentir identificats.
En Pablo em va passar el llibre amb l'esperança que resolgués el misteri, però si un estudiós com ell no ha pogut, un pòtol com jo encara podrà menys. Només em queda cantar les virtuts d'aquesta novel·lassa, de la mateixa manera que l'autor canta l'elogi de l'speed, l'elogi d'allò que, segons ell, el va fer reviure quan ja havia acabat. Els Reis i el tió no el trobaran a l'Abacus, però el podeu comprar a l'editorial, o demanar al vostre llibreter camell que us el pilli. Per passar unes festes blanques, gamberres i amargants, i fer un cop d'ull al wild side.
