Amb motiu de la publicació de Lèmmings he refet alguns contactes de quan entrenava Arts Marcials de manera regular. Un d'ells va tenir la gentilesa de convidar-me a entrenar, i no vaig rumiar-m'ho gaire. Vam quedar el dijous passat. El gimnàs havia canviat tant que si en comptes d'entrar per la porta m'hi hagués teleportat a dins, segurament no l'hauria reconegut. És estrany trobar tan diferents els llocs que durant un temps et vas fer teus. Era el gimnàs que surt a Nits de matapobres, i la primera cosa que vaig fer va ser comprovar si encara hi havia la màquina dispensadora de condons, lubricants i anells vibradors. Certa decepció: ja l'han treta.
L'entrenament va anar bé, tot i que no tenia gaire bon dia. Tot això de la promoció m'ha deixat ben masegat, i encara arrossego les seqüeles. És el mateix que quan fas xupitos de tequil·la amb amics: quan t'hi trobes pel mig sents que la festa no s'acabarà mai, i que ets una mena de déu-mico taoista, jove i desafiant, però l'endemà no vals ni cinc. Però en fi, avui no us atabalaré amb això .
Després de la classe, el sensei em va presentar com un escriptor que havia fet un llibre on la lluita hi té un paper predominant. Per descomptat que no va fer servir aquestes paraules, però la idea era aquesta. Jo no em canso d'explicar que les patacades només són l'excusa per teixir una història, i que Lèmmings va molt més enllà, però no em semblava el moment d'aprofundir com si fóssim en un club de lectura. Un senyor castellanoparlant amb qui abans havíem creuat guants es va interessar pel fet que hagués escrit una novel·la i em va preguntar en quin idioma l'havia fet. En catalán, li vaig respondre jo.
Hi ha cops que em comporto com un autèntic imbècil. No sé si li passa a tothom, però aquests dies algú altre -el Dark Passenger, en deia en Dexter- agafa el control i diu coses que jo no vull dir. En el mateix moment de pronunciar-les ja me'n penedeixo, però no hi ha manera de fer-me callar. És una autèntica humiliació, com si una part del meu cervell prengués el comandament i actués de manera autònoma i imprevisible, i encabat em sento com un idiota molt sever. Dijous passat, després d'haver-li dit que la novel·la era en català, vaig somicar: Ya sé que en castellano tendría más lectores, pero mira, no me sale escribir largo en castellano. Devia fer el meu efecte, amb l'accent gironí que tinc. L'home va fer un mig somriure condescent i va deixar anar un hombre, algunos lectores más sí que tendrías. Només li faltava dir que amb el castellà sol ja pots anar per tot arreu, i que no cal ni aprendre anglès.
Us penseu que això em va encendre? Doncs no. Mireu si en vaig ser, de burro, que encara vaig seguir-li la corrent. Sí, quizá tienes razón, barbotejava jo. Claro que tengo razón, va dir ell donant-se importància. Soy lingüista. Oh, allò eren paraules majors. A mi m'havia semblat un policia o un militar, però no. O sí, i s'havia tret la carrera per poder ascendir, de la mateixa manera que molts Mossos estudien Magisteri (sic) per poder promocionar. Ben mirat, no cal ser lingüista per saber que el castellà té més lectors que el català.
Sigui com sigui, jo seguia justificant-me per haver escrit Lèmmings en català. Li deia: para escribir una novela es mejor usar tu lengua materna. Si no, no fluye lo suficiente. Cierto, y aquí está el problema, va afegir ell. Vaig adonar-me que la conversa anava pel pedregar, i que en qualsevol moment atacaria el model lingüístic català, o fins i tot la llengua catalana en si mateixa. Allò podia rematar-se amb crits de Viva Tabarnia, y abajo Tractoralia, però per sort, la cosa va acabar allà. Vaig entrar a la dutxa sentint-me com un idiota: per què collons li havia hagut de donar explicacions a un paio que si tot va bé no veuré mai més? Què era, allò? Una disculpa? Tan calçasses som, els catalans que hem de justificar-ho tot?
Els francesos tenen l'expressió l'esprit de l'escalier que fan servir per referir-se a aquelles rèpliques enginyoses o encertades que en el moment de la conversa no sabem formular i que se'ns acudeixen més tard, quan abandonem el menjador pujant l'escala (figuradament, és clar). Aprofito, doncs, una vegada més el privilegi de tenir un bloc amb lectors per deixar anar la meva resposta de l'escala. Querido amigo, escribo mis novelas en catalán por varios motivos. El primero y más importante -al menos para mí- es que es la lengua que uso con mis padres, mi mujer, mis hijos y casi todos mis amigos. En idioma cursi, es la lengua en la que siento. La segunda, porque aunque no te lo creas, tengo auténtica devoción hacia tu lengua, y no quiero estropearla con mis oraciones patosas. Lo hago bien o no lo hago: ¿te gusta mi lema? Pero por encima de todo, escribo en catalán porque me da la real gana, porque aún me dejan, y porque de momento no tengo que dar explicaciones de ello a nadie. Aunque luego yo las dé. Que en todo caso, es problema mío.
