Fa pocs dies l'Amaia Montero, ex-cantant de la Oreja de Van Gogh, va actuar a la festa major de Renedo de Piélagos. Era un concert gratuït, ofert per l'ajuntament d'aquest poble remot que amb prou feina té cinc mil habitants. Per una persona acostumada a tocar als estadis més grans d'Espanya i de Sudamèrica, allò devia ser un espectacle ben depriment, i es va fotre un parell de copes abans de començar a cantar. Van carregar-li massa els gintònics, o només tenien Larios, vés a saber, i va pujar a l'escenari una mica tova. La gent del poble es va indignar moltíssim, i per poc que no la linxen a la plaça major, pobrissona. "Vas a salir en todos los zápings!" xisclava una dona del públic, que qui sap si va ser la que va enviar les imatges pertot arreu, per vergonya de l'artista, que ja havia sortit sopa a recollir no sé quin cony de premi. A l'Amaia li agrada el trinco-trinco. I a mi també, i a molts i moltes dels que llegiu aquest bloc segur que també. Les cançons d'aquesta noia, quan estava a La Oreja o ara que va per lliure, ens agradaran més o menys, però estarem d'acord que fa un pop comercial que té certa qualitat, i que en la meva opinió dona mil voltes a molts latinos d'aquests que ara sonen tothora a la ràdio, i que canten com si no en tinguessin ganes. L'Amaia és un artista, i una de les seves prerrogatives és pujar borratxa a l'escenari, com han fet sempre les estrelles del rock i del pop. On s'és vist, aquesta indignació, aquest posar-se-les-mans-al-cap? Es ben odiós aquest pensar-se que ets el centre del món, que tothom t'ho deu tot, i que l'artista és com un cambrer panxut del bar on fas el tallat cada dematí, que es desviu pels cinc cèntims de propina. L'artista, queridos reneldeses, va més enllà d'aquest servilisme. Contents que hauríeu d'estar, de sentir-la gratis, entre la misa de la patrona i el Tradicional Baile de las peñas recreativas. Certament, l'Amaia no està en el seu millor moment, però què coi: ja se sap que no hi pot haver art sense dolor.
Seguint la mateixa línia, alguns gironins i molts catalans es posen dempeus per això que el rei va a dinar a cals Roca. Més en concret, al Mas Marroch, el local que tenen a Vilablareix per aquest tipus d'actes. Fins i tot corren fotos per Internet de tractors tirant fems, afirmant que reguen amb merda els voltants del restaurant perquè el monarca mengi amb fàstic, com si els pagesos -la gent més pragmàtica del planeta, i no ho dic jo, sinó en Josep Pla- no tinguessin res millor a fer. La paraula traïdors l'he vista escrita vàries vegades a varis llocs. Si Catalunya és el que és, i no una simple comunitat autònoma com Múrcia, és perquè tenim gent com els germans Roca, que fan el que fan, mentre que a d'altres llocs d'Espanya es diverteixen matant toros o tirant cabres daltabaix del campanar. Ja hem vist que ara per ara no som capaços de defensar cap República, però si algun dia mereixem de debò la independència serà gràcies a artistes com ells. No m'agrada gens que el rei vingui a terres gironines, i veig molt bé que el declarin persona non grata a diversos municipis, però també entenc la postura dels cuiners -que, recordem-ho, en diferents moments han fet picades d'ullet a l'independentisme. La majoria de nosaltres no voldríem el rei a la nostra taula, és clar que no, però quan un artista crea ho fa per tothom. Espanyols i catalans, bons i dolents, rics i pobres. Em poso a la seva pell i imagino un militant de Ciudadanos llegint Lèmmings. Són el meu públic? La veritat és que no m'ho he preguntat mai, senzillament escric, de la mateixa manera que els cuiners cuinen i els músics composen i toquen. Els metges no escullen els seus pacients, i curen tothom qui ho necessita. Així, un creador -sigui el que sigui que crea- no pot fer diferències perquè l'art ha de ser universal, i de la mateixa manera que la pobra Amaia Montero va haver de tocar en aquella desolació, els germans Roca han de cuinar per un monarca que segur que no els hi desperta gaires simpaties. O cap, tenint en compte com s'ha portat aquests darrers mesos. Poden fer un gest i no fer-li la gara-gara? Aquesta és una fòrmula mixta que estaria bé, de la mateixa manera que jo no sortiria de copes amb l'hipotètic lector-votant de Ciudadanos. Fa ràbia que el Borbó se surti amb la seva? I tant que sí, moltíssima, però aquesta és una altra història. Però l'art és l'art, i quan comences limitant mai saps com acabaràs.
