EL SOMRIURE DEL NEGRET

Les xarxes socials ja bullen amb fotos de vacances lluminoses. Gràcies al Cel que han passat de moda aquelles retrats horrorosos de peus, o els filtres hipsters -ara es veu que la moda és el #nofiltro. Encara hem de suportar gent dalt de iots, o banyant-se en cales d'una netedat impossible, o pujant i baixant muntanyes. O bé davant de monuments i camps de lavanda, com dec sortir jo en alguna banda. Però no em queixo: al cap i a la fi les xarxes socials serveixen per això, per exhibir-se i fer el ridícul, i si a algú li disgusta més del compte l'únic que ha de fer és abandonar-les, o no donar-se d'alta d'Instagram, que en temes d'exarberació del jo diuen que és la pitjor. Al cap i a la fi, rondinar sobre les publicacions dels estiuejants feliços és menys original que fer-se una foto aguantant la Torre de Pisa.

Els que sortim a Facebook amb un gintònic, mirant una posta de sol amb aire absent o fent morrets a la càmera no som un problema real. Els perillosos de debò són els que han fet un viatge iniciàtic i tornen carregats de saviesa que després reparteixen a tort i a dret. Frases com a Nicaragua no tenen res, però són tan feliços...! les sentirem tant si volem com si no aquestes setmanes entrants. Alguns es quedaran aquí, però els més agosarats ens explicaran la joie de vivre dels cubans, i com han après d'ells a valorar el que realment importa. Els que s'han aventurat a l'Àfrica o a l'Àsia -els meus preferits són els que van a aquest parc temàtic que es diu Tailàndia- ens parlaran del somriure dels negrets o dels xinets, i ens aclariran com trobar el benestar en la pobresa, actualitzant sense saber-ho el concepte del bon salvatge de Rosseau, o una mena de moral ultracatòlica 2.0, allò tan gastat que els rics no entraran al Regne del Cel i els pobres sí.

A mi, què voleu que us digui, m'estranya que en aquesta vall de llàgrimes hi hagi tanta gent feliç. Encara m'estranya més aquesta relació pobresa-felicitat. Però compte, perquè a aquest joc hi podem jugar tots. Jo mateix he estat una setmana a la Provença, i també he après unes quantes lliçons de vida de gran valor. La primera i més important, que els senyors i senyores que tenen una casa al massís del Luberon són persones molt felices. També he après que els parisencs que passen les vacances a la Provença menjant filets de bou a trenta-quatre euros la peça també són feliços, com també ho són els qui poden creuar aquells bonics paratges amb un dels descapotables vermellíssims que sovintegen la zona. No ens oblidéssim pas dels americans que poden permetre's comprar una caixa de vins a establiments on a mi no em deixaven ni entrar perquè feia cara d'arreplegat, ni dels japonesos amb càmeres que valen més que el PIB del Congo.

Però anem més enllà. Durant el viatge d'anada vam parar a Nimes. Nimes és una ciutat d'una lletjor fora de sèrie, plena d'adolescents que van pel carrer sense samarreta, fumant porros i mirant de gairell els pocs turistes que la recorren. Els blocs de pisos semblen trets d'una pel·lícula bèlica amientada a la Guerra dels Balcans. Un puto desastre, vaja. Però segons la lògica dels nostres amics viatgers, tots aquells habitants de barriades desastrades també són feliços, en el seu cas per un motiu diametralment oposat als seus compatriotes burgesos de la Provença: com que no tenen quasi res, no necessiten res més. Ben igual que els infants de Chiapas o que els de l'Illa Reunión.

La pregunta autèntica és: si els negrets del Congo són feliços, els nens tailandesos són savis i són fets de llum (no és broma, una vegada em van dir aquestes mateixes paraules) i els estiuejants de la Provença també, com és que el món és tan ple de tragèdies, tristor i matances? O potser cal mirar-ho a l'inrevés, i donar-se compte que no és que els dissortats infants del tercer món siguin feliços, sinó que som nosaltres els qui som feliços perquè som de vacances, i al cap de dues setmanes tornarem a casa nostra, a veure Netflix i a fer tallats i cervesetes amb els amics, mentre els torturem amb les nostres absurdes teories.