Diumenge passat un guiri que viatjava amb Ryanair va insultar la seva companya de seient, una dona negra de mitjana edat. "Vaca, lletja i bastarda...!", li cridava l'agressor, "...no em parlis en una llengua estrangera!". Aquesta darrera frase a molts catalans els hi resulta familiar.
L'insultaire era un energúmen de panxa rotunda, el clàssic fatxenda que fa pudor de cervesa rància que aquí votaria a Vox o a Ciudadanos, i que aplaudiria amb les orelles les columnes d'en Salvador Sostres -ara treballa al DdG, en parlarem en breu- dient este tío pa' ser catalán los tiene buen puestos, i després faria un rot. L'anglès en qüestió tenia una retirada fugaç a algú en concret, però ara mateix no em ve al cap qui. Si algú detecta una semblança raonable ja té el meu correu.
Però en fí, tornem a l'incident: "Si no et canvies de lloc, et canviaré jo", cridava el miserable. El passatger de darrera va increpar-lo, però en general la gent estava desconcertada. Ryanair va reaccionar de manera covarda, fent passar a la pobra dona per la humiliació de canviar-se de lloc. Després, per arreglar-ho, van posar una denuncieta no sé on, i diuen que s'estan mirant això de prendre mesures, i potser li posaran una multa, però tots sabem que a aquest imbècil no li passarà res, i tal dia farà un any. El grau de blanor de la justícia és proporcional a la posició de l'acusat respecte l'extrema-dreta.
Fa moltíssim temps vaig viure una situació semblant. Era en un autobús, però també hi havia un borratxo que increpava unes noies a qui jo coneixia de vista. Jo només era un nano, devia tenir disset anys perquè recordo que tornava de Girona. Em vaig voler fer l'heroi davant de les noies i li vagi dir que ja n'hi havia prou. El tio em va mirar amb uns ulls fosquíssims i envoltats de vermell, i em va amenaçar "et fotré una hòstia, desgraciat". Jo li vaig dir que d'acord, però no em va pegar. Al cap d'una estona jo ja m'havia oblidat de l'incident i parlava amb algú que seia al davant meu. Vaig notar una pressió lleu a l'espatlla i em vaig girar, confiat. Em vaig empassar el cop de puny del borratxo. Patapam, a l'ull. No sé si us n'han fotut gaires, de plantofades fortes. A mi sí, i és cert que es veuen llumetes orbitant pel camp visual, com si fossin foc-follets. Quan em vaig incorporar -va llançar-me al terra- el tio ja havia baixat de l'autobús, i des del carrer vaig llegir-li als llavis, ben clarament, les síl·labes de la paraula subnormal.
Vint anys més tard la meva dona i jo érem a l'aeroport de Bangkok. Tornàvem del viatge de noces. A la cua per anar a embarcar hi havia dos hindús que es barallaven amb unes noies japoneses. Eren uns miserables esprimatxats que semblaven fures o mostel·les, i els vaig espantar com si fossin aquestes mateixes bestioles. Uix, uix, passeu d'aquí. Resulta que es volien colar davant de les noies, que feia una hora que eren dretes a la cua, i com que elles no es van deixar els hi van dir no sé què. Van veure's valents amb aquelles dues perquè, oh, qui ho havia de dir, eren les úniques noies que anaven soles. Jo em veia valent perquè tornava del país del Thai boxing, i estava convençut que m'havia impregnat de l'esperit guerrer dels seus habitants. També és possible que la meva senyora i jo haguéssim combatut l'avorriment de l'espera amb algun còctel, però no n'estic gens segur. Sempre li dic als meus fills que sobretot hem de ser valents, i intento predicar amb l'exemple, encara que la major part de la meva vida estic mort de por. De fet, aquesta por indefinida que abarca qualsevol incertesa meva ha condicionat gairebé tots els meus actes, un dia us ho explicaré amb calma, o encara millor, escriuré alguna cosa llarga.
També els hi dic que hem de ser bons, perquè ja hi ha massa dolents. Aquesta frase tan guapa no és meva, l'he manllevada de la magnífica sèrie The Preacher, basada en uns còmics encara més magnífics. Val a dir que és ben certa, i ben mirat tampoc no diu res de nou: al món hi ha pocs bons, i massa dolents. Però a vegades guanyem nosaltres. Recordeu el borratxo de l'autobús, el que em va fotre un cop de puny i em va deixar un ull de vellut? En aquella època treballava de manobre amb un paleta del poble, un home seriós, de valor sòlids i tradicionals que, quan li va arribar que m'havia deixat mig inconscient, va manar-li que vingués a demanar-me perdó, o que si no l'endemà ja no calia que tornés. El pobre infeliç va venir amb el cap jup, i vaig fer l'única cosa que se'm va acudir: vaig fer-m'hi amic. Al final resulta que no era tan mal tio, sinó un dissortat fill d'un alcohòlic violent. Quina sorpresa, oi? Fa anys que no el veig, però durant un temps li vaig anat seguint el rastre, un rastre que menava cap al naufragi segur. Quan el trobava ens donàvem la mà i somrèiem. Alcalde, em deia, perquè el meu pare en aquella època era l'alcalde del poble. El pobre nano cada dia tenia els ulls més foscos i envoltats de vermell.
