Aquests dies estic immers en un dels projectes més engrescadors que mai he tingut la sort de participar. De moment no us en puc dir res, però si el Fat ens somriu, començarem bé el 2019.
Aquest projecte, com totes les coses que realment valen la pena, demana feina. Força feina, si volem que surti bé, que de fet és l'única manera que pot sortir. I jo l'afronto encantat de la vida, encara que em tregui hores de son, o d'esport, o de sofà, manta i sèrie.
Encara no fa gaire una amiga em preguntava com puc viure així, i lloava la rutina reposada i previsible. El nafent plàcid, i el cap de setmana a la segona residència, els que tenen la sort de tenir-ne una. Aquesta és la manera que té molta gent de suportar millor la vida -fixeu-vos que no dic aquella xaronada de ser feliç-, i els entenc perfectament, i a vegades els envejo i tot.
No puc dir que he viscut al límit, perquè ni tan sols m'hi he acostat. El límit és lluny, molt més del que la majoria de la gent es pensa, i alguns tot just l'hem albirat, allà baix, a l'horitzó. Però sí que és cert que sempre he fugit de la rutina i de les tristes cues per rentar el cotxe el diumenge al matí, com el diable fuig de l'aigua beneïda. Quan era jove i sortia de nits no ho feia tant per beure com per conèixer gent rara i trobar-me enmig de tot de situacions ben galdoses, i a fe de Déu que ho aconseguia. La majoria dels contes que vaig publicar aleshores són històries reals. Moltes altres no les vaig escriure mai, però encara em fan somriure quan les recordo. Va haver-hi un moment imprecís que tots vam començar a fer-nos grans, i quan la majoria de la gent mandrejava al sofà amb xandall d'estar per casa, tips de pizza, els meus i amics i jo encara corriem carrers freds buscant la llum amable d'un bar de nit.
Ara ja no faig el tarambana, però segueixo apuntant-me a tot quant bombardeig em proposen. La resposta sempre és que sí, encara que comporti duplicar la taxa de cafès, i que em surtin -encara més- arrugues per culpa de no descansar bé. Cada vegada em quedo més calb, i entenc que és per culpa de la doble vida que porto -mestre i escriptor, una paraula que encara se'm fa grossa.
Ens han fet creure que els antics repetien una llatinada, que d'un temps ençà és el meu lema vital: Festina, mox nox. Afanya't, que aviat serà de nit. La versió culta del quillo i garrul·lo carpe diem, o del mainstream winter is coming. Anem de pressa, que el temps se'ns acaba. Fem-ho tot, i fem més. Encara una altra pàgina, Jordi, escrita amb la mateixa determinació que quan anaves a fer la darrera copa als pitjors tuguris.
No fa gaire vaig tenir el plaer immens de ser convidat a la llibreria Atelier, a Folgueroles. Us recomano el seu club de lectura, passar una vespre allà és un de les experiències més agradables que he tingut darrerament. Deia que vam parlar una mica de tot, i els hi vaig comentar que només sé viure d'aquesta manera. Fora la moderació! Les coses es fan o no es fan. Potser fracassarem, potser farem el ridícul i tot, i a vegades de manera estrepitosa. Però cal ser valents, què collons, i posar-hi el cent per cent, encara que la pressió de la sang ens pugi un o dos punts.
Hem de dir la veritat i escriure la veritat, o el que nosaltres pensem que és la veritat, i sense pors. Els bons sempre perdem perquè ja hi ha massa dolents, però no es podrà dir que no ho hem intentat. Què hi tenim a perdre?
Aviat es farà de nit, i com canta l'Adrià Puntí en una nadala, ens estem fent vells. Encara ens queden uns quants anys bons, plens d'energia. Encara ens queden tardes i vespres de glòria, però és cert que cada vegada són menys, i que ens hem d'espavilar si volem fer alguna cosa de profit. Com un superheroi que ha quedat desproveït de poders per obra d'un malvat, comencem a ser conscients de la nostra pròpia feblesa. Veiem les orelles del llop, i busquem a Internet l'edat que tenen els nostres ídols, per si encara tenim temps d'assemblar-nos-hi. Per si encara ho podem aconseguir. Avui, els dies ens passen més ràpid que mai, i per atrapar el tren alguns intentem robar temps a la nit. Quien roba a un ladrón cien años de perdón: no he trobat la frase corresponent en català.
