Quan feia l'idiota per Dublin -d'això ja fa vint anys- vaig anar un parell de vegades al canòdrom. A molts irlandesos els hi agradaven les curses d'animals: al costat de casa hi havia l'hipòdrom més important del país. Els diumenge anaves al Leopard's Inn i trobaves parelles de pensionistes emborratxant-se amb discreció abans o després de les curses. Era un ambient festiu però contingut, de senyores amb ulleres d'aquelles que ara es tornen a portar i homes amb rebeca de punt. Ja veieu per on vaig.
Al canòdrom les coses eren diferents. Allà s'hi bevia sense fre qualsevol dia de la setmana. Els jugadors no eren jubilats de classe mitjana-alta, sinó homes atrapats amb roba duta massa vegades i alè de cervesa que torna amb cada rot. Si tenies dubtes a l'hora d'apostar et cridaven de mala manera, i era fàcil trobar-te enmig d'una batussa.
El meu sistema era apostar pel gos amb el nom més divertit. N'hi havia un que es deia She is a shark, que em va fer guanyar quinze mil pessetes de l'època. No anava gaire granat i allò em va posar molt content. Un gallec que era amb mi va començar amb la tabola que no els convidava perquè era català, i que un gallec ja hagués convidat tothom. El tio anava vestit com un pijo a mig fer, semblava el cap de llista del PP en un poble perdut de la Costa da Morte. La qüestió és que després de separar un bitllet gros per poder comprar tabac, vaig pagar un parell de rondes, i al final em vaig fondre el premi.
Vam tornar a casa ben pitofs. Amb taxi, com els senyors, tot i que quan remenava fotos per documentar-me n'he trobat una de la mateixa nit que érem a dins d'un autobús (?!). El taxista també estava borratxo (us ho juro) i ens ensenyava cançons populars irlandeses. Vam parar a mig camí per comprar cervesa i l'endemà em van explicar que m'havia embolicat amb una estudiant sueca que ara no recordo com es deia. A veure si el nom em ve al cap abans d'acabar el post. Quan vaig arribar a casa vaig trobar l'estudiant grec amb qui vivia assegut al jardí. Estava trist perquè havia de tornar al seu país a fer la mili. Havia perdut les claus i no podia entrar a casa, i s'esperava que algú tornés. No anava trompa, però li faltava poc. Dublin era una festa aleshores, o com a mínim ara m'ho sembla. Puta nostàlgia tardoral.
 |
| En aquella època les noies no feien morrets, i els nois no s'esforçaven per semblar pinxos sortits d'un videoclip de reguetón. Érem uns borratxos i uns troneres i no volíem semblar res més. I ja està. |
No sé com hauríem reaccionat tots plegats davant d'un desastre com la pandèmia que avui ens assota. M'agrada pensar que érem uns tarambanes i uns animals, però que sabíem frenar a temps. Per desgràcia, l'autoengany no rutlla gaire bé: en aquella època tothom conduïa mig pitof, i fins que no van posar-se forts amb les mesures coercitives, anar i tornar eren la introducció i l'epíleg de la pròpia festa. Després passava el que passava, i l'índex de mortalitat i d'accidents greus era esgarrifós. Ens ho van explicar per activa i per passiva, van fer venir ferits a l'escola, però no va servir per res. Nosaltres a les nostra bola, que dèiem aleshores. Passava el mateix amb les drogues i el sexe (els que eren prou afortunats per tenir-ne): ens van informar abastament de les conseqüències de follar a pèl i de fumar massa porros, i això no va impedir que a cada generació hi haguéssin les Sorayas de torn embarassades, i els porretes que ara són quarantins i que encara no senten tocar ni quarts ni hores. I no en respiris, si/si no és maria.
El meu jo present s'emprenya com una mona quan veu que els contagis pugen en part deguts a les festetes i les botellades (Torra:2020). Quan era a Twitter una vegada un nano em va rebatre amb un "ok boomer", que es veu que és la manera que tenen ara de tallar la conversa amb un adult, encara que no sigui pròpiament un baby boomer, com és el cas. Em fascina que siguin capaços de sintetitzar tant menyspreu, tanta energia vital, amb dues simples paraules. M'emprenyo com una mona, deia, però alhora m'hi veig reflectit. I em rosega l'enveja, perquè penso que són millor del que vam ser nosaltres: han viscut amb més intensitat, sense tantes borratxeres inútils, sense aquest sentiment d'estar sempre a punt d'arribar. Els nanos d'ara no condueixen mamats, ni surten com si el món s'hagués d'acabar, potser perquè saben que el món és seu i s'acabarà quan ells ho diguin. Han fet més l'amor -o han follat més, segons el cas- i no han tingut tanta por de tot. Potser no viuran les nostres festes demencials, i ni falta que els hi fa. La sobreprotecció paterna els ha carregat amb un pes extra d'egocentrisme, això és cert. I potser aquest ego incontenible, sumat a l'energia desencadenada pròpia de la joventut (els neuròlegs diuen que és un tema de maduració de l'escorça pre-frontal, no sé si creure-me'ls) fan que se saltin les normes i es limitin a viure una mica a la babalà. Com vam fer nosaltres aquella nit al canòdrom de Dublín, i tantes i tantes altres vegades. Vist així, qui sóc jo per retreure'ls-hi res?
M'acaba de venir el nom de la sueca al cap. Linda, es deia Linda.
