És molt difícil viatjar a l'Àsia i no escapar-te'n. I, és clar, sempre passa el pitjor dia que pot passar. Érem a Yangun (la capital del país fins que el govern militar, no se sap ben bé perquè, va construir una ciutat del no-res al bell mig de la selva), sense hotel i amb tot el dia per endavant. El moment més crític va ser havent dinat: una punxada als budells em va avisar que necessitava un lavabo amb urgència. Érem en un restaurant on es reuneixen els pocs turistes i occidentals que viuen a Yangun (un edifici colonial, amb ventiladors al sostre, plantes i tota la parafernalia). Els lavabo d'homes estava ocupat, algú estava rentant-se les mans. Cinc minuts després aquest algú seguia rentant-se les mans, cosa sumament estranya: com podia ser que les tingués tant brutes? Els budells se'm cargolaven i vaig comprendre que si el paio de dins no sortia immediatament no ho aconseguiria. Aleshores es va produir el miracle, i del lavabo va sortir-ne un occidental petit, calb i amb la cara extraordinàriament vermella. Vaig entrar com una fletxa, quasi tirant-lo al terra, i em vaig adonar, amb horror, que ell també tenia problemes digestius. Lluitant contra les arcades vaig tirar la cadena dos cops, però la cosa no va funcionar: aquella tassa de wàter no tenia prou potència. La panxa em feia tant mal que vaig pensar que em desmaiaria en aquell lavabo petit i pudent. Seria ben trist. L'aixeta seguia oberta: l'home ho havia fet perquè des de fora no se sentís el soroll dels seus moviments intestinals. Desesperat, vaig tirar la cadena per tercera vegada.
- Funciona, sisplau, funciona! - suplicava jo.
El lavabo de costat, el de dones, estava buit. Vaig sospesar la possibilitat d'entrar-hi però de seguida me'n vaig desdir: a Myanmar quasi segur que allò seria considerat una greu ofensa.
Finalment, a la quarta, va funcionar. Després de netejar amb cura la tassa, vaig poder-hi seure. Ho havia aconseguit.
