Acabo d'entrenar i m'adono que plou tant que serà impossible arribar al cotxe sense mullar-me, de manera que, per fer temps, entro al bar que hi ha davant del gimnàs. El bar Palau. El primer que em sobta és la decoració nadalenca que penja del sostre, malgrat que tenim la primavera ben entrada. Una vegada superat el primer shock m'he d'enfrontar al segon: cambreres sudamericanes amb un pitram enorme, descomunal, i vestides com si treballesin en una whiskeria. I, per la manera com es relacionen amb els clients (una d'elles seu a la falda d'un home amb pinta de professor universitari), algunes sembla que hi treballin.
- ¿Qué quiere usted, papito? - m'aborda una.Demano un quinto i me'l serveix, juntament amb un xupito de White Label que primer em penso que és per a mi, però que ella despatxa d'un sol glop. Deixa el gotet sobre la barra i sospira, satisfeta com un nàufrag que fa un xarrup d'aigua dolça.
Una nena de dos o tres anys, a qui elles anomenen Bebé, es passeja entre els tamborets. Un caravermell li diu alguna cosa però va tan borratxo que ningú - i molt menys la Bebé- no l'entén. Davant seu hi ha un plat de pernil que encara no ha tastat. Una mica més enllà, una taula d'avis carajilleros que juguen al canari o a la butifarra, cridant i parlant amb un català sorprenentment tancat per ser Girona ciutat.Agafo l'únic diari que hi ha (el Mundo) i descobreixo un article sobre Wittgenstein, l'únic filòsof sobre el qual mai he entès ni un borrall. Mentre llegeixo sento retalls de conversa: l'home amb pinta de professor universitari està trist i les cambreres l'intenten animar. Música salsa a tot drap, un avi insultant a un altre i la Bebé, que quasi tira a terra el portàtil d'una de les cambreres. M'acabo el quinto -directament des de l'ampolla, esclar- i m'adono que ha parat de ploure. Surto del local i, una mica trist, penso que mai de la vida aconseguiré entendre el pensament de Wittgenstein.
