Això d'escriure no ho recomano a ningú. Acabar una novel·la és un calvari, i un cop la tens llesta comença el via crucis de publicar-la. No és impossible - si escrius en català fins i tot és factible- però els problemes de debò comencen quan l'obra és al carrer. El més normal és que els mitjans i els crítics t'ignorin del tot. També molts llibreters, que prefereixen tenir diversos pilons d'una mateixa novel·la que no pas donar una oportunitat a la teva. Si aconsegueixes mantenir certa dignitat és gràcies a l'actitud d'uns pocs -molt, molt pocs- que se la juguen per tu.
Abans creia que els escriptors fracassats eren personatges romàntics, i que la seva derrota els enaltia. I una merda: fracassar és fracassar, i no té puta gràcia. No hi ha res ni ningú que et redimeixi, ni una mena d'Equilibri Còsmic que un dia t'atorgui el que creus que mereixes. Perquè potser és aquí on hi ha el nucli de la tragèdia: tu creus que el món et deu alguna cosa, però el món seguirà rodant sense els teus textos. La gent diu que és molt bonic veure el teu llibre a les llibreries. Potser sí, a les poques que s'han dignat a posar-lo en un lloc una mica visible, però quan veus que no el tenen o que el tenen en un racó on només hi arribaria un espeleòleg et venen ganes d'anar a fer un gin tònic i d'engegar-ho tot a rodar.
Passa el mateix amb el blog. És esgotador escriure-hi dia sí i dia no, i moltes vegades se t'acaben les idees i acabes fent porqueries com el post d'ahir, el de les màscares. Més d'una vegada, i de dues, i més de dotze, m'han vingut ganes d'engegar-ho tot a la merda i de limitar-me a jugar a la Wii, a dedicar-me més seriosament als esports de contacte (ja sóc gran però fins als quaranta puc anar fent) i rellegir tota la meva biblioteca, aquesta vegada sense cap objectiu que no sigui gaudir dels llibres.
I sabeu per què no tanco el blog? Sabeu perquè intento tenir-lo al dia? Potser us en riureu: perquè li vaig prometre al meu amic, Xicu Petit, que no ho faria. Bé, en realitat no li ho vaig prometre. Només li ho vaig dir, però a efectes pràctics tant li fa. Ell, home de fe com era, em deu estar veient des d'algun lloc millor que aquest, i segur que pensa: "Què cony fot, aquest idiota? Per què no tanca d'un vegada la barraca si en té tantes ganes?".
