Tots els qui heu llegit Estudi en Escarlata sabeu que Sherlock Holmes estava convençut de que la memòria té una capacitat determinada, com un disc dur de poques gigues. Quan arriba al límit de la seva capacitat no et permet recordar res més o, si ho fas, oblides alguna cosa a canvi. En un moment donat el dr. Watson li diu que la Terra gira al voltant del Sol i en Sherlock s'enfada: per a ell aquesta informació és inútil i haurà d'esforçar-se a oblidar-la per poder emmagatzemar dades més profitoses.
Fa pocs dies una persona va dir-me que tenia ganes de llegir les coses que -teòricament- escriuré en el futur. Va ser un afalac, lògicament, però alhora un llast horrible: seré capaç d'escriure res d'aquí a una setmana?
Una part de mi pensa de manera semblant a com ho feia en Sherlock Holmes: tinc una capacitat limitada de dir coses, d'escriure contes, posts, novel·les, el que sigui. Les idees no es regeneren de forma infinita, com l'aigua d'una font de les muntanyes, sinó que un dia se m'acabaran. Crec que arribarà un punt en què jo -jo i tothom- haurem dit tot el que havíem de dir. Els llestos veuen venir aquest moment i es retiren amb dignitat. Els que no... bé, tots sabem d'algun autor que més li valdria haver plegat fa anys.
Em vaig sentir afalagat l'altre dia, però alhora em vaig recordar de Sherlock Holmes i de les seves teories sobre la ment humana. Tant de bo s'equivoqui.
