dilluns, 22 d’agost del 2011

L'AVENTURA DE LA NINA INFLABLE (i II)

La nina i jo vàrem arribar, puntuals, a l'hora de dinar. El lloc de trobada era un d'aquells restaurants ubicats en masies curosament rehabilitades. En aquella època -parlo de fa temps, potser deu anys- era molt freqüentat per pixapins que anaven a menjar-hi el que ells creien que era embotit artesanal i xai criat a casa. El propietari era ben conscient d'això i tenia alguns animalons ben a la vista, perquè tothom els veiés. Més que un restaurant semblava un petit parc temàtic. El pàrquing era ple de totterreny pijos i de cotxes de gamma mitjana-alta.
Vàrem entrar al menjador, la nina i jo. La gent en veure'ns ens va aplaudir. De seguida vaig veure que hi hauria problemes: comensals de vàries taules varen arrufar el nas, disgustats. Allò no era el que s'esperaven. Ells volien tranquil·litat, aire pur i menjar casolà, sobretot si era elaborat per una amable velleta amb bata. Volien una cosa autèntica, i de cap manera s'havien esperat una colla de borratxots que carretejaven una sinistra nina inflable.
Vàrem seure la nina a la taula com si fos una més del grup -l'única dona- i vam començar a dinar. Alguns dels meus companys havien encadenat la ressaca amb una nova borratxera i ja es veia a venir que allò acabaria com el rosari de l'aurora. Durant tot l'àpat vam sentir les mirades, plenes de ràbia, dels altres clients. Un d'ells, sense poder-ho suportar més, es va posar dret. Feia cara de ser un d'aquells imbècils que es compra una casa en un poblet petit de muntanya i després denuncia al rector perquè les campanes toquen a cada hora.
- Això no es pot suportar! - va dir, molt enfadat.
- Sí, té raó -va dir una dona que, si totes les joies que duia eren autèntiques, devia més rica que la Duquessa d'Alba.
Al final tots ens vàrem calmar -un company meu va cridar en veu alta "de fora vingueren i de casa ens tragueren", cosa que va estar a punt de recomençar les hostilitats. La sang, però, no va arribar al riu.
Les expectatives, una vegada més, els havien traït. La seva imatge del camp, de pagès, era diametralment oposada a la que es van trobar. Volien autenticitat: un cert romanticisme, solitud,  vi bo i menjar abundant, i van trobar hordes de persones com ells, que buscaven exactament el mateix, i un grup de joves de la zona que es comportaven com ho feien sempre. El món és com és, no com nosaltres volem que sigui. Ja comença a ser hora de que tots plegats n'aprenguem.