Quan anava al parvulari tenia una professora que s'hauria pogut dir, però que no es deia, Laura. Per motius que no vénen al cas, la senyoreta Laura em tenia una mania especial. Puc evocar amb tota nitidesa el record d'un dia en què va castigar a mitja classe perquè, aprofitant que havia anat al lavabo, van posar-se a fer merder. Aquella vegada jo m'havia quedat assegut, però vaig rebre igualment.
- Jo no he fet res- vaig protestar.
- Potser no, però has rigut quan els demés ho feien.
Un dia fèiem una activitat de relacionar: teníem caps masculins i femenins i havíem d'enganxar-los al seu cos corresponent. Jo, que era un mans de mantega, vaig perdre un dels adhesius i, terroritzat, vaig dibuixar-lo amb l'esperança que no es notés. La professora, que era ximpleta però no tant, va posar el crit al cel quan se'n va adonar.
A final de curs la direcció de l'escola va fer fora la senyoreta Laura. Els pares i mares no estaven gens contents amb ella. La senyoreta hauria pogut plantejar-se què havia fet malament per intentar corregir-ho. Hauria d'haver intentat un exercici d'autocrítica. Un mea culpa. En comptes d'això, va fer oposicions. Pel que jo sé, les va aprovar.
