És un fet que les arts marcials massa sovint atrauen un tipus de gent a qui no convidaries a prendre cafè a casa teva. De tots els que he trobat el pitjor -sense cap mena de dubte- ha sigut el Ionqui. Li dèiem així perquè abans d'entrenar es tancava en un labavo individual i fumava xines d'heroïna. Sortia col·locat, però amb prou energia per començar l'entrenament. Era un paio malgirbat, amb la panxa molt sortint i el crani rapat i ple de cicatrius espantoses. Pel gimnàs circulaven històries inversemblants sobre com se les havia fet, totes elles terribles i tan espantoses com les pròpies cicatrius.
Un dia -l'últim dia que el vam veure- el Ionqui anava més drogat del compte i va rebentar el nas a un company d'entrenament. Era un mal lluitador i l'heroïna el feia ser encara pitjor, però tenia una cosa que a nosaltres ens mancava: una absoluta manca de respecte cap als altres. Crec que moltes vegades ni tan sols sabia on era, ni què feia.
L'entrenador em va demanar que lluités contra ell mentre el meu company anava a curar-se el nas. Hipocondriac com sóc, em vaig sentir terroritzat: aquell paio segur que tenia tota classe de malalties horribles. El Ionqui no va deixar-me temps per pensar i se'm va tirar al damunt amb la mirada perduda. Bracejava com ho fan els ninots animats quan neden fora l'aigua. Vaig decidir que, per no arriscar-me a fer-li sang, no li tocaria la cara i em limitaria a clavar-li cops a les zones del cos que duia cobertes amb roba. Vaig frenar la primera escomesa amb un cop de peu frontal que el va fer caure de cul. Va tornar-se aixecar i va atacar-me de la mateixa manera. Era un atac maldestre, i va ser fàcil tornar-lo a fer caure al terra. Vam repetir l'operació quatre o cinc vegades -el combat, vist des de fora, devia semblar ridícul- fins que va sonar el rellotge digital que feia de campana.
- Buen combate - em va felicitar arrossegant les paraules. Vaig adonar-me que feia una pudor estranya i vaig pensar que era la combinació de suor i heroïna.
