Tinc moltes ganes que algú inventi un aparell capaç de convertir els pensaments en escrits digitals. Us preguntareu per què. Vejam, els posts i la prosa en general sempre tenen més sonoritat i més màgia quan són dins dels nostres caps. Desconec si la poesia funciona d'aquesta manera, suposo que sí. Durant el procés de transformar les idees -per més ben definides que estiguin- en paraules escrites passa alguna cosa terrible que fa que la bellesa desaparegui. És com si la forma física no els hi provés o se'ls hi posés malament, com els kebabs que et fots per sopar un diumenge després d'una arrossada. Dins dels nostres cervells les paraules brillen i tot encaixa de manera meravellosa i musical, però quan ho veiem en negre sobre blanc ens sembla horrorós, i fins i tot ens n'avergonyim una mica, com quan sentim la nostra veu a la ràdio. Això ens remet als filòsofs grec que parlaven del món de les idees i del món real, i que aquest darrer només és una còpia barroera del primer. A la nostra ment tot és bonic i precís, i és quan li donem forma física que ho fem malbé. Els bons escriptors són aquells capaços de traduir les idees sense destrossar-les.
Aquest aparell tan meravellós també ens serviria perquè les idees que se'ns acudeixen mentre ens rentem les dents abans d'anar a dormir -o encara pitjor, quan ens posem al llit- i que ens semblen genials (i que estem segurs que l'endemà recordarem amb tot detall) no es perdin per sempre entre els plecs del nostre cervell. Quantes grans novel·les o posts brillants s'han perdut per no haver escrit immediatament les idees embrionàries? Mai tens un llapis i un paper a mà quan són necessaris, i si els tens el que et manca és l'energia. La Moleskin i l'Evernote funcionen, però només fins un cert punt. El que necessitem de debò -i no pas la collonada de les ulleres Google o la darrera versió de l'iPhone- és aquesta màquina tan especial.
