L'Albert Soler és molt actiu a Facebook i té tota classe de seguidors. Alguns tenen una cosmovisió esgarrifosa, i ens hem d'alegrar que de moment no siguin ningú ni tinguin cap rellevància. Recordo un paio en concret que presumia de doctorat i que em va bloquejar perquè li vaig corregir un terme de Psicologia que qualsevol estudiant de 3r de BUP -durant els good old times- dominava. La ignorància és atrevida, i a Internet aquesta màxima es compleix rigorosament.
A banda d'hiperventilats -concepte divertit i d'àmplia utilització a la catosfera i a les xarxes socials-, en Soler també té lectors a qui admiro la intel·ligència i la cultura. El dia post-manifestació la majoria combregaven amb un mateix postulat: qualsevol persona que no sigui un bàrbar o un malvat comparteix l'ideari feminista, però és molt difícil estar d'acord amb les formes. Jo, innocent de mi, pensava el mateix, i fins i tot vaig escriure-ho en alguna banda. Però fa poc vaig saber que aquest punt de vista nostre és errat, i que de fet té un nom: tone policing. És a dir, criticar el to sense parar atenció -o no parant-ne prou- al missatge. Segons les forjadores d'aquest concepte, mentre tinguin raó (o creguin que en tenen) és irrellevant la manera com transmetin aquesta veritat. Les aparences, en definitiva, són patrimoni dels misògins i dels masclistes, mentre que la veritat darrera pertany a l'ideari feminista.
A banda d'hiperventilats -concepte divertit i d'àmplia utilització a la catosfera i a les xarxes socials-, en Soler també té lectors a qui admiro la intel·ligència i la cultura. El dia post-manifestació la majoria combregaven amb un mateix postulat: qualsevol persona que no sigui un bàrbar o un malvat comparteix l'ideari feminista, però és molt difícil estar d'acord amb les formes. Jo, innocent de mi, pensava el mateix, i fins i tot vaig escriure-ho en alguna banda. Però fa poc vaig saber que aquest punt de vista nostre és errat, i que de fet té un nom: tone policing. És a dir, criticar el to sense parar atenció -o no parant-ne prou- al missatge. Segons les forjadores d'aquest concepte, mentre tinguin raó (o creguin que en tenen) és irrellevant la manera com transmetin aquesta veritat. Les aparences, en definitiva, són patrimoni dels misògins i dels masclistes, mentre que la veritat darrera pertany a l'ideari feminista.
Però el tone policing només és la punta d'un iceberg descomunal de terminologia neofeminista. Alguns d'aquests conceptes són antològics. Manspreading és el meu preferit. Atenció, perquè és impressionat: el manspreader és el clàssic imbècil de sexe masculí que s'asseu pels llocs obrint les cames com si fos al sofà de casa seva, fent que els demés vagin estrets o incòmodes. Comparteixo amb les feministes el seu odi cap als manspreaders, a qui trobo uns cavernícoles maleducats i impresentables, però no em passa per alt que el seu comportament no va dirigit a apoderar-se del lloc del gènere femení, sinó que, en general, no fan disticions, i toquen collons i ovaris per igual.
No ens oblidéssim pas del mansplaining. De maner barroera i superficial, el mansplaining és la manera que tenen alguns homes de donar explicacions a les dones, fent servir un to paternalista i condescendent (no havíem quedat abans que el to no importava, perquè el que compta és el missatge? Paradoxalment, aquí sí que és important. Ja veieu quin és el nivell). Tornem al que ens ocupa: un mansplainer no deixa de ser el que avui en dia hem rebatejat feliçment com a cunyats, i que abans en dèiem enteradillos de merda. Però el concepte també és errat: el mansplainer no fa disticions i dóna la tabarra a tothom. Si la seva víctima és de sexe femení és un fet purament circumstancial, perquè el que ell vol és xerrar pels descosits i situar-se per sobre del seu interlocutor, sigui cisgènere, trans, homo, biomasculí o biofemení.
Hi ha un altre neologisme que darrerament ha fet fortuna: la postveritat. Grosso modo, és aquella situació en la qual els fets objectius i més o menys verificables perden importància davant del pes de l'emoció. De postveritat, com de manspreaders i mansplainers, n'hi ha hagut sempre, però abans no en dèiem així. Si algú deia una mentida molt grossa era un mentider, i si era un error provocat per l'emoció en dèiem un desinformat o un manipulador, segons si com ens caigués.
I ara ve la cabriola argumental: com poden les feministes combatents estar segures que tot aquest corpus teòric i conceptual no és un cas de postveritat? Com han arribat a la conclusió que els subnormals actúen com actúen perquè volen perjudicar a les dones? No les converteix això en womansplainers? En un món on tot és relatiu, i líquid, i blablabla, què els hi fa pensar que la veritat absoluta la tenen elles?
Hi ha un altre neologisme que darrerament ha fet fortuna: la postveritat. Grosso modo, és aquella situació en la qual els fets objectius i més o menys verificables perden importància davant del pes de l'emoció. De postveritat, com de manspreaders i mansplainers, n'hi ha hagut sempre, però abans no en dèiem així. Si algú deia una mentida molt grossa era un mentider, i si era un error provocat per l'emoció en dèiem un desinformat o un manipulador, segons si com ens caigués.
I ara ve la cabriola argumental: com poden les feministes combatents estar segures que tot aquest corpus teòric i conceptual no és un cas de postveritat? Com han arribat a la conclusió que els subnormals actúen com actúen perquè volen perjudicar a les dones? No les converteix això en womansplainers? En un món on tot és relatiu, i líquid, i blablabla, què els hi fa pensar que la veritat absoluta la tenen elles?
