Ara que ho veig des de la distància i amb desapassionament, el cert és que tots plegats fotem un paperot que Deu n'hi do. Els mediàtics promocionant llibres que no valen per res, i que si es venen una mica és perquè el seu suposat autor surt per la ràdio o per la tele. Aquests llibres són fàcilment identificables perquè apareixen pels volts de Sant Jordi, i durant la resta de l'any no es venen ni molt ni poc perquè en realitat no interessen a ningú, però per Sant Jordi tothom té ganes de regalar un llibre -som gent de tradicions- i pensem que el pamflet escrit pel famós de torn ens farà quedar bé, com qui convida a sopar en una rostisseria però després paga per fer-se l'estupendo. Els locutors i col·laboradors de RAC1, per exemple, treuen tants llibres que podrien muntar la seva pròpia editorial, i s'estalviarien els maldecaps d'haver de buscar-la.
Els altres autors també fem un paper ben galdós. Sense els mitjans que ens facin mamades gratuïtes i vergonyants, ens hem de promocionar nosaltres mateixos. Tot s'hi val, i peu a baix, com diuen al meu poble. Pengem llistes on ens recomanen entre els cent vint-i-cinc autors marginals - generalment l'autor de la llista és amic nostre- i ens fem fotos a la parada de torn, repetint una vegada i una altra lloc i hora, a veure si signem un puto llibre, hòstia. Tuitegem velles ressenyes i, si en tenim, tràiler books. Tot plegat té un aire una mica trist, de desesperació continguda. Com quan érem joves i a l'hora de tancar la discoteca tiràvem els darrers cartutxos. En defensa nostra he de dir que com a mínim hem escrit el nostre propi llibre, i hem procurat fer una cosa amb cara i ulls, i no pas una parida sense cap altra ambició que no sigui vendre's a si mateixa per Sant Jordi, una mica a l'estil del gen egoïsta teoritzar per Richard Dawkins.
Aquests dies un tercer grup entra en discòrdia: les mai prou blasmades autoedicions. Si bé és cert que entre tants cards de tant en tant hi trobes un lliri magnífic, generalment es tracta de textos irrellevants, o bé de còpies maldestres de novel·les exitoses. Algunes autoedicions estan esplèndidament maquetades, i a vegades costa diferenciar-les d'un llibre d'editorial. Hi ha un truc que mai falla: l'autor d'aquestes obres és el qui més repeteix a paraula "escriptor" quan parla de si mateix, un terme que a molts de nosaltres ens fa picor, i fins i tot una mica de vergonya, potser perquè ens hem fet un fart de llegir escriptors de debò i sabem el molt que ens falta per assemblar-nos-hi.
Sant Jordi no és un noble combat de David contra Goliat, sinó una mena de baralla de carrer entre dues aficions futbolístiques, l'una d'un equip potent i l'altra d'un equip de comarques. Les hòsties baixen, patim patam, i l'autocomplaença desborda per tot arreu: els uns per omplir-se les butxaques gràcies a les corrues d'incauts que serpentegen per les rambles, i els altres pel plaer pervers i morbós del qui se sap bo, o fins i tot molt bo, però incomprès. El famós síndrome de l'escriptor maleït.
Deixem-ho aquí, però abans us demanaré un favor. Si bé aquest any estic de Rodríguez, els meus companys d'armes seguiran al peu del canó, suant la cansalada a les parades. Compreu un llibre d'un autor que veieu allà signant. A en Xavier Bosch i als seus amics de la ràdio no els hi ve de dos o tres euros i, no ens enganyem, el darrer llibre sobre càtars i templers només serà un altre llibre sobre càtars i templers. No descobrirem on és l'Arca, a aquestes alçades.
I, sobretot, intenteu passar-ho bé, que diuen que d'això es tracta.
Me n'oblidava: si sou dels que escriviu, sisplau, no feu servir el tòpic horrorós de la festa del llibre i de la rosa. Gràcies.
I, sobretot, intenteu passar-ho bé, que diuen que d'això es tracta.
Me n'oblidava: si sou dels que escriviu, sisplau, no feu servir el tòpic horrorós de la festa del llibre i de la rosa. Gràcies.
