Massa temps sense escriure al bloc. Estava a punt de prometre que no tornarà a passar, però no us vull mentir altra vegada. Ja hi ha prou confiança, oi? Els lectors i lectores més fidels sabeu que l'estiu no em prova, i el bloc només és un reflex d'aquesta mala disposició meva. Primer hi ha la calor, que no em deixa pensar amb fluidesa i em fa propens a les divagacions barates. Només puc escriure a raig, parir textos ràpids que en tot cas refaré més endavant, quan tot sigui més sensat i gris, que ve a ser el mateix. Res com la melangia d'una tardor ben plujosa, o d'un hivern cruel, si pot ser nevat, per construir bé les frases. Entenc els rics i els seus hotels de muntanya, amb grans llars de foc i sofàs confortables. Al cap i a la fi, la cultura va néixer a la vora d'una foguera, no pas en una platja plena de gent xarona que es fa fotos als peus i carreteja neveres amb cervesa del Mercadona. Al voltant del foc hi ha civilització, poesia, música, i de passada espanta les bèsties i l'enemic. És legítim -i necessari- recuperar aquest esperit primigeni. La llum és bona si es contraposa a la foscor i a la barbàrie, però l'excés no ens ajuda, i encara pitjor, ens fa sortir arrugues.
Aquests dies, quan trobo algú que em recorda que fa calor -que és tothom-, sempre li dic que si mai tinc diners em compraré una casa a Irlanda o a Escòcia, molt al nord, i aniré a passar l'estiu allà. Com més xais i més color verd hi hagi, millor. Sense guiris barats ni paios amb samarretes Adidas sense mànigues, tatuatges de trinxeraire i pantalons pirates dels que duen cordons. De fet, no en vull veure cap més d'aquests últims, ni tan sols aquí. M'atrauen en particular les illes Orcades i les Shetland. Hi viuria com un ermità mig boig, i la gent parlaria a la meva esquena, especulant què collons hi faig, allà dalt. No sabran que tinc un passat misteriós, com l'Obi Wan Kenobi quan vivia a Tattoine. A banda de l'horrorosa calor i les tardes que s'allargassen i que no volen acabar, tenim el país paralitzat, les carreteres atapeïdes i els carrers deserts. I l'Arrimadas xisclant que cal desobeir els Mossos, i la nostra esquerra caviar insistint que la religió musulmana és el non plus ultra del progressisme i el bonrotllisme, encara que el pobre infeliç que va atacar els Mossos de Cornellà sembla que es volia suicidar perquè era gai i tenia por del rebuig social.
Després hi ha la cosa que més estimem al món: els nens. Amb l'aparició de les criatures desapareixen aquells estius de festes blanques, tardes de lectura a l'ombra i avions que et duen rabent a l'altra punta de món. Permeteu-me l'atreviment i la poca correcció política, però vint-i-quatre hores de convivència amb dos gremlins de pocs anys són una prova digna dels herois de l'antiguitat. Aquil·les, el dels peus lleugers, va preferir anar a lluitar (i a morir) a Troia abans que portar de una vida normal. Molta gent, per gaudir de les seves pròpies vacances, col·loca els plançons durant bona part de l'estiu a un casal. A casa no ho fem, però potser és un tema de voler i doler. Entenc que si algú té fills és per tenir-ne cura i educar-los, o intentar-ho, a la seva manera. Encara que després fracassem en tot. Parir una criatura i abanonar-la a mans de mestres durant l'hivern i monitors i monitores durant l'estiu és un contrasentit, si tens el luxe del temps per ocupar-te'n. Sospito que, en el fons, moltes de les separacions que hi ha a dia d'avui -que són moltes- són un intent de recuperar aquella llibertat enyorada, aquells deu minuts de mandrejar al dematí, el ja ho veurem, o els sopars improvitzats al jardí o al xino llardós de sota casa, segons el poder adquisitiu de cadascú. Els estius en família són un còmic costumista que no fa riure. Desconfieu de tothom que pengi una foto amb els seus fills i digui que s'està relaxant no sé on, o que carrega energia en algun complex ple de tabarnians. No hi ha res que et buidi més l'energia que un fill que et reclama per jugar. Ahir els vam dur a Marineland i a quarts d'onze dormia, absolutament derrotat. Boxejar amb albanokosovars de cent quilos no em deixa tan paquetejat. Tots plegats ens hem fet grans, i arrosseguem el cansament del guerrer, les fotos dels mojitos a la posta de sol les hem de deixar a la jovenalla.
Doncs això. Que potser passarà un temps abans que torni a escriure aquí. No us vull mentir més.
