El dinar que vaig oferir al post anterior ja té guanyador. L'historiador cassanenc Francesc Morales m'ha fet arribar una reflexió molt lúcida que respon de manera directa i incisiva a la pregunta que vaig formular. Més clar, l'aigua. La teniu a continuació. Quan vinguis per Cassà City tens un dinar pagat, company!
La violència política als carrers és part de la pràctica política; no ens hauria de sorprendre perquè és la manera com s’han expressat opinions i partits durant segles a tot arreu. Si ens centrem en el que està passant des de l’any 2017 als carrers de Catalunya, aquesta forma d’expressió política es pot reduir en dos grups, un dels quals, identificat de forma clara com a no independentista, destaca per arribar de forma més ràpida i impune a l’agressió física. Això és així perquè, en el fons, es tracta de grups no del tot espontanis que operen en els marges del monopoli de la violència que el Regne d’Espanya hauria de retenir. És a dir, a Catalunya ja es pot dir sense cap mena de dubte que s’està davant el fenomen de paramilitarització. Les declaracions més aviat ambigües de diferents polítics respecte el fenomen fan pensar, i molt, que en el fons són condescendents amb aquestes pràctiques. L’odi al diferent és fonamental a l’hora d’entendre com de ràpid s’ha arribat a aquesta situació. En el fons, si són més violents és perquè estan entrenats, motivats, consentits i, fins i tot, pagats per les institucions de govern. El nivell de violència que estem veient als carrers i places de Catalunya no és en cap cas extraordinari i, de fet, es pot situar dintre de la normalitat del context social espanyol si agafem la història del país en els darrers quaranta anys.
Pot semblar una mica dur, però crec que és necessari començar a reconèixer que els grups d’ultradreta estan actuant a Catalunya en un tipus de fenomen conegut com a paramilitarització. Com va descriure fa anys Mary Kaldor, les unitats paramilitars no són més que una versió paralegal de les forces armades regulars, sovint formada per persones que provenen d’un espai de socialització previ, com ara clubs de futbol o les pròpies forces armades i de seguretat. Això darrer és conegut de forma àmplia al conflicte colombià (Skidmore i Smith 250). És normal que gent com la Dolors Montserrat justifiqui les accions violentes contra la gent que penja llacets grocs (Dausà). No ens hauria de sorprendre perquè per a la que en el seu moment va ser ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, els encaputxats de torn són part de l’estat. Si no ho fossin representarien una amenaça per a l’estructura estatal espanyola i, per tant, serien perseguits.
Què és el que, de forma espontània o potser no tant, mou a grups de persones a trencar llaços de faroles alabant a Francisco Franco i passant amb cotxe a tota velocitat per Vic? L’odi al diferent. Tal i com va expressar en el seu dia el professor Ferran Gallego en una entrevista a La Sexta, pel racista el diferent no només és diferent, sinó que, a més, m’odia. En altres paraules, jo —persona racista i autoritària— no odio als estrangers i diferents, sinó que són ells els que m’odien a mi (“Un millón”). És així com hem d’entendre la tergiversació que s’ha fet a Catalunya del delicte d’odi: el que es busca és galvanitzar certs sectors de la societat al voltant de la idea que la seva forma de vida està en perill per culpa del diferent que, en aquest cas, és l’independentista.
Aquí entra en joc la que, des del meu punt de vista, és peça clau: Tabàrnia. Aquest espai polític destinat a manipular des d’un punt de vista ideològic les circumscripcions electorals establertes —és a dir, les províncies—, esdevé allò que s’ha de protegir i a la vegada camp base dels grups ultra. Tal i com van declarar en el seu moment Joan López Alegre i Albert Boadella, Tabàrnia serà el malson dels independentistes com ells ho han sigut per nosaltres i, a més, és on hi ha els anticossos de l’epidèmia que, segons Boadella, és l’independentisme (“Lanzan Tabarnia”). Crec que ens hauríem de prendre les paraules de López Alegre i de Boadella com menys iròniques del que puguin semblar.
La guerra bruta que hi ha hagut sempre a Espanya des de la dècada de 1970 no ha estat només cosa de despatxos, segrestos i encàrrecs de cal viva, sinó també una lluita pels carrers. Hi ha un bàndol, l’anomenat independentista, que no exerceix la violència física de forma organitzada en aquest espai perquè creu que és un espai de convivència, i no de lluita cos a cos. Les institucions de govern han subcontractat molt barat el monopoli sobre la violència que haurien d’exercir. Un estat d’opinió basat en confondre legalitat, sistema repressor estatal, democràcia i delicte d’odi serveix de justificant moral i legal per a uns grups que tenen entrenament i pràctica necessària per actuar d’aquesta manera. El tabarnès és la seva moneda. Roma no paga traïdors, però sí que paga mercenaris.
