En canvi, en una sessió d'esports de contacte em sento lliure. El cervell se m'apaga d'una manera que ja voldrien experimentar molts meditadors new age. Les tècniques volen una concentració perfecta, un timing exacte, i quan arriba l'hora del combat qualsevol pensament aliè a l'ara i aquí pot fer que en mengis una bona hòstia.
Els qui seguiu aquest blog de fa temps ja sabeu que no sóc home de penjar fotos. Aquesta vegada faré una excepció. Tenen molt mala qualitat, però (vés a saber per què) em fa molta gràcia que les vegeu. Per si algú no em coneix personalment, sóc el dels pantalons blaus:
En aquesta foto estic practicant una tècnica de puny.
I per acabar us deixo una sèrie tan divertida com dolorosa. El professor ens explica com de devastadora pot ser la low kick, un cop de peu que busca la mitja cuixa i que s'executa amb la tíbia. La primera foto és la tècnica i la segona el resultat. Encara avui me'n sento:
Malgrat el quàdriceps adolorit, aquest esport em té el cor robat. Sempre he estat una mica paquet: sóc vell, em falta agressivitat i capacitat per aguantar els cops. Hi ha dies que penso que ho hauria de deixar però de la mateixa manera que em puc imaginar perfectament una vida sense escriure, no em puc imaginar una vida sense arts marcials. Al cap i a la fi, poques coses més sinceres i nobles hi ha que un combat.
