Poca estona després he vist més gent disfressada. No pas gaires: a Girona el Carnestoltes no se celebra de manera especial. Un d'ells anava de ninja i l'altre de vampir. També hi havia -oh, que original- un noi vestit d'infermera. Puc acceptar una persona disfressada a les tres de la matinada i amb mitja ampolla de whisky a l'estómac, però se'm fa difícil entendre-ho a les tres de la tarda. Més tard he anat al Mercadona. Allà hi havia una noia -per l'accent, sudamericana- vestida de manera molt estranya. Em resulta impossible descriure la combinació de roba que duia, però poques vegades a la vida he vist colors tan enfrontats i dissenys tan antagònics. He passat molta estona mirant-la, i m'ha estat impossible saber si anava disfressada o si, senzillament, vestia així de forma habitual. Sortint del supermercat he anat a comprar còmics i al davant de la botiga hi havia una punk que tocava una flauta dolça. Era una estampa tant tòpica que tampoc m'he vist amb cor de saber si era una quissoflauta autèntica o una disfressa molt ben aconseguida. Finalment he anat al Wine Palace a comprar una ampolla de whisky. Quan baixava del cotxe m'he creuat amb un heavy dels de la vella guàrdia: pantalons ajustats, samarreta negra i tota la pesca. Portava una auriculars desproporcionadament grans, molt dels vuitanta. Era autèntic?
El Carnestoltes té aquestes coses: al final ja no saps qui va disfressat, ni pots diferenciar als quissoflautes autèntics dels festius. Aquests dies tot és molt confús.
