La dona va agafar el telèfon mòbil i va trucar a algú. Parlava prou alt com perquè tots la sentíssim.
- Hola, tinc ganes de veure't - va dir, cargolant-se un floc de cabells.
El nen xuclava el Cacaolat amb una palleta i amb la vista clavada al televisor, que emetia un culebrot sudamericà antic. Semblava estar-hi molt interessat.
- Ets una persona molt especial, i vull que ho sàpigues - la noia parlava amb una veu molt melosa. Al meu costat, a la barra, hi seia un tipus que també parava l'orella. Em va semblar que respirava amb certa dificultat.
La dona seguia parlant:
- Si, ja ho sé, però jo vull que tu també ho sàpigues. El que passa és que em venia molt de gust parlar amb tu.
La conversa encara va durar uns quants minuts, encallada en aquell punt: ella tenia ganes de parlar amb ell i l'home em va semblar que estava emprenyat per algun motiu. El nen (o la nena) bevia Cacolat i mirava el culebrot, i la seva mare es cargolava els cabells com una adolescent en plena primavera.
És fantàstic que avui dia ens poguem enamorar i desenamorar a qualsevol edat. Està bé que la gent se separi, s'ajunti i es torni a separar. Al capdavall, tothom mereix una segona i una tercera oportunitat. Només em faig una pregunta al respecte: aprendrem alguna cosa al llarg de tot el procés? Seguirem comportant-nos, quan en tinguem quaranta-cinc, com quan en teníem quinze?
P.S.: de cop vaig entendre per què aquella criatura tenia tant interès en el culebrot sudamericà: segurament la seva vida s'hi assemblava una mica.
