El poder d'atracció que exerceixo cap als bojos ve de lluny. Basant-nos en aquesta anècdota, potser fins i tot està escrit als gens de la meva família: el meu pare, quan era alcalde, també va haver de tractar amb uns quants però aquest, òbviament, és un altre tema.
Durant una època aquest magnetisme es va intensificar. Anés on anés, hi hagués la gent que hi hagués, jo sempre aconseguia topar-me amb el més malalt. Aviat vaig aprendre uns quants trucs per evitar als sonats. Sembla ser que la majoria de la gent ja coneix aquestes tècniques i les utilitza de forma intuïtiva i natural. Per exemple, si hi ha un boig potencial no se l'ha de mirar als ulls. Sobretot no mirar-li als ulls. Tampoc has de somriure si fa coses rares, i encara menys riure. Si veus que se t'acosta, canvia de vorera amb el cap cot. Si parla amb algú no t'afegeixis a la conversa. Si et crida, no li responguis. Tot això, ben elemental i sensat, jo no ho sabia fer. Durant un temps vaig conèixer rodamóns que m'explicaven que la seva jaqueta de pell havia estat del rei d'Espanya. Borratxos que m'ensenyaven fotos d'un torero famós i em juraven que era el seu fill. Fabuladors de tota classe, tarats i gent amb la mirada perduda, les dents trencades i la ment encara més trencada. Bars i gimnasos d'arts marcials són terreny abonat per aquesta fauna. Feia temps que no en trobava cap i pensava que ja ho havia aconseguit. L'altre dia, a la fruiteria, vaig comprendre que no. Que sóc un iman pels bojos.
